Què farem el proper 11 de setembre?

Aquesta és una de les preguntes que fa dies que tombà a les xarxes i molta gent està decebut per mil i una raó sobre tot el procés que ens ha portat fins aquí. El darrer capítol d’aquesta història comença el 10-J del 2010 quan 1,1 milió de persones van sortir al carrer a Barcelona segons al Guàrdia Urbana i 1,5 milions segons els organitzadors en contra la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat per Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya. Una crida realitzada per Òmnium Cultural i altres partits catalans. Fins aquella data va ser la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya.

Aquest va ser el principi de tot plegat que va culminar amb el Referèndum del 1 d’octubre del 2017. Van ser 7 anys de Diades i altres jornades reivindicatives que ens van portar fins aquesta jornada històrica a Catalunya que durant molts anys viurem els seus efectes secundaris més o menys negatius però que fins ara ha esta una fita prou important en el camí. A partir d’aquest data de la tardor la cosa encara segueix uns mesos amb força i energia, però sembla que de mica en mica es va diluint perquè no hi ha un front comú per respondre a la política espanyola envers Catalunya. Els principals partits juguen partides diferents i dins aquest força unitària sembla que cada dia sorgeixin més formacions amb ganes de dir la seva i sortir d’una mena d’anonimat que marcava la corrent social cap a la possible independència, però vist com ha anat evolucionant tot plegat alguns han dit preferit dormir a cobert abans de seguir al ras esperant algun miracle d’aquesta Europa que un cop més ha demostrat que d’unió poca i que cadascú va a la seva una mica com els pobles del Baix Penedès, però en un àmbit molt més ampli. Molta literatura però a l’hora de la veritat els resulta molt difícil posar-se   d’acord en l’acollida dels migrants que naveguen pel Mediterrani buscant un món una mica millor.

Cada 11 de setembre sembla que acabis formant part d’un moviment estètic i de disseny i a veure quina forma dibuixarem sobre Barcelona principalment i quina lectura en podrem donar. Abans d’aquest 2010 se celebrava la Diada amb una manifestació principal i algunes d’alternatives d’una manera més senzilla i quan acabava tothom cap a casa i tornem a la feina. Ara és tot com un moviment artístic amb una samarreta, un dibuix gegant i altres elements que s’afegeixen que només ho veus quan arribes a  casa perquè quan estàs al peu de la concentració no veus gran cosa i escoltes menys a no sé que et portis uns cascos de casa.

A part de tot això tothom té ben present que en algunes localitats la versió política de l’ANC s’ha presentat en llistes polítiques en nom de la unitat de l’independentisme, però encara que han vist que no l’han aconseguit el seu objectiu han seguit amb el seu propòsit i en alguns casos com el Vendrell fins i tot han tret representació política, cosa que no ha passat en gaire casos. Crec que aquesta incursió en la vida política catalana amb unes sigles concretes no és el millor camí a seguir.

Afegit a tot això tenim pendent  la sentència del Suprem que pot servir per donar una mica de cohesió a l’independentisme català perquè ara per ara cada ovella campa pel seu camp. Aquesta potser una excusa per tornar a començar un altre cop a fer pinya perquè sinó la cosa s’anirà diluint de mica en mica i la culpa serà de tots i de ningú al mateix temps.

Per altra banda també tenim a Catalunya un Govern que no té una majoria parlamentària clara i per tant el seu marge de maniobra és molt petit amb un pressupostos prorrogats durant dos anys. Sinó hi ha una solució miraculosa no seria gens estrany que abans d’acabar l’any tornéssim tots a visitar les urnes per 3a vegada aquest any superant tots els records en aquest exercici polític.

Si Catalunya vol fer una cosa seriosa en el seu futur ha de tocar de peus a terra i jugar a un joc o a un altre, però aquest canvi de baralles que alguns han fet per salvar el seient no és el més saludable perquè al final ens acabem coneixent tots i aquesta divergència que patim ara és una cosa que arrosseguem  fa segles i fins que no hi posem fil a l’agulla val més que mirem cap a un altre cantó o la gent es decebrà dels seus líders que no han portat el seu poble amb l’honestedat i claredat necessària quan s’està al davant d’un col·lectiu tan important. Al final suposo que més o menys convençuts acabarem complint amb el protocol.