La nit de les papallones

La nit és la protagonista i les papallones son aquetes noies que han fet de la nit i de l’espectacle, del cabaret la seva manera de transitar per la vida i acaben cremades pels focus.

Sota aquesta premissa Coca ens situa a la Barcelona que a cavall entre la dictadura i l’inici de la transició viu de manera intensa la nit. És el moment d’un cert llibertinatge, de noves oportunitats, de nous fenòmens, del descobriment de noves experiències a tots els nivells d’una certa voluntat de situar-se pel damunt de la realitat.

La nit i una protagonista, la Carla, que a imatge i semblança de Christa Leem, estríper de culte i el mite de l’espectacle dels primers anys de la democràcia al nostre país. Homenatge a una vida, massa curta, a una trajectòria convulsa, contradictòria i d’una intensitat brutal i a una manera de viure i entendre l’art i l’espectacle de cabaret i de veure i viure la pròpia vida com si d’un espectacle es tractés.

Jordi Coca és un dels autors més productius i guardonats del panorama de la literatura catalana actual. Ha sabut guanyar-se un lloc amb un treball constant, amb una sòlida capacitat de narrar i també com a crític literari i assaig sobre teatre. En els darrers ha publicat:

Sota la pols any 2000, Lena, any 2002 Cara d’Àngel, 2004 Sorres blanques, 2006 i La noia del ball el 2007 i ara Les papallones de la nit. Coca ha tingut una trajectòria literària extraordinària que li ha merescut el reconeixement de la crítica dels lectors i els premis més importants del sector.

Premi nacional de la Crítica, Premi ciutat de Palma, Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, Premi Sant Jordi. Amb la darrera novel·la ha obtingut el premi Sant Joan.

Ha estat traduït a diversos idiomes, col·labora amb diversos periòdics com a crític literari i forma part del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

La novel·la és un recorregut per la Barcelona de nit que ja s’intuïen els canvis politics i l’aparició de la protagonista, la Carla, també comporta que es produeixen els canvis en el music-hall de la ciutat. El narrador un veterà periodista especialista en el món de l’espectacle descobreix en la secció de necrològiques la de Carla acompanyada d’una fotografia del seu espectacle, a partir d’aquí ens va acostant i apropant a la vida del moment, amb la sensació de vertigen que en aquells temps de canvi es vivia i la soledat dels protagonistes i el presumpte triomf de la Carla- Christa que sortint des dels ambients nocturns de la Barcelona popular com poden ser El Molino -amb el seus personatges reals-, o la Bodega Apol·lo, fins a la sofisticació de l’ambient de la progressia del moment reunida a  Bocaccio. Aquest trajecte és el que marca el mite de l’estríper però també el principi  de la seva baixada a l’infern de la droga i l’alcohol, que va acabar amb la seva carrera i amb ella. El periodista va disseccionant la història de la Carla i de tot el món i les persones que l’envolten, que l’ajuden o que s’aprofiten d’ella, com ell mateix que secretament atret i potser enamorat de la Carla té una relació d’amor, de prudent distància, d’una certa culpabilitat i també amb la necessitat d’evitar ser arrossegat al seu món.

La reconstrucció de l’època en que transcorre la història es magnífica, segur que el protagonista assumeix part de les vivències i experiències de l’autor, és també una visió d’un món que en la seva evolució va determinant la condició humana dels personatges que amb les virtuts i misèries pròpies procuren sobreviure entre la utopia d’un món nou que s’acosta i la realitat que moltes vegades era molt més dura i destructiva del que hom podia intuir. 

És però una narració en que més enllà de la descripció de l’època juga també amb la solitud de els persones, solitud que en cada personatge és diferent, en la Carla és transforma en creativitat a partir d’impulsos físics irracionals que a vegades es converteixen en espectacle  i la del protagonista que consumeix el seus tempos amb relacions breus i escadusseres incapaç d‘assumir la responsabilitat d’una presència positiva. No s’està tampoc de fer una crítica a una certa frivolitat dels sectors que representaven els “progressistes del moment que queden retratats com a persones carregades d’ínfules i d’una falsa intel·lectualitat i d’una autosuficiència gairebé insultant.

La nit de les papallones és en certa manera la recuperació de la memòria, a través del recordatori de la Carla, alter-ego de la Christa Leem es reconstrueixen uns moments, uns ambients, unes persones reals o fictícies que donen sentit a la història de canvis que ja s’albiren a la Barcelona a cavall entre el final del franquisme i la transició amb la convulsió que això va portar. Convulsió que van portar a que moltes papallones del moment desapareguin engolides per la fugacitat del moment i de l’èxit efímer.

Escrita amb un estil transparent i sense donar peu a cap retòrica moralista tot i que en algun moment l’excessiu detall d’algunes descripcions fa perdre la línia argumental. Tot i això considerem que la novel·la és magnífica pel recordatori d’un temps d’una ciutat amb el punt just de nostàlgia de record d’unes il·lusions que possiblement s’ha anat desdibuixant amb el pas del temps.

La nit de les papallones
Jordi Coca
Col·lecció El Balancí
Edicions 62
Premi Sant Joan, 2009