La resistència

Les grans catàstrofes donen també grans històries.

Històries que poden anar des de la denúncia de la mesquinesa humana fins a magnificar l’heroïcitat de persones que han lliurat la seva vida per altres.

Ens trobem davant de la història d’una lluita, d’una lluita contra l’ocupació, una resistència contra l’invasor alemany a la França ocupada.

Un història com moltes d’altres, no tantes com s’explica i segurament no tan poques com es van produir.

La resistència és doncs un llibre a on es va explicant de manera detallada el periple vital d’una dona que va prenent consciència de la situació del seu país i aquesta consciència la porta a passar a l’acció. I com a conseqüència d’aquesta acció es empresonada i deportada a Alemanya on viurà el final de la guerra i com ajudarà a la recuperació de moltes de les persones que van ser deportades a Alemanya per treballar obligadament en la maquinària de guerra del III Reich.

Agnès Humbert era una historiadora que treballava al Museu d’Arts Tradicionals i Populars i és durant el procés d’evacuació d’aquest Museu que creu que cal fer alguna cosa per denunciar la situació i a l’invasor. Amb un grup de coneguts crea el diari Resitence i es crea una xarxa de suport a persones que fugen. Finalment són detinguts, jutjats i en el cas d’Agnnés Humbert condemnada a mort i finalment aquesta pena fou commutada per cinc anys de deportació o treball forçats.

Humbert denuncia l’horror de les vivències de les persones empresonades pels nazis. La Resistència és un dietari del treball clandestí i també del període de detenció i treball forçat. El relat dels moments quotidians de la detenció, els moments de pèrdua d’esperança, els moments de la revolta interior, els moments de sabotejar els materials que fabricaven. Les complicitats entre les presoneres..... Tot plegat constitueix un document importantissim per denunciar les atrocitats a que van ser sotmeses milers de persones sota el jou del nazisme.

El text que es va publicar inicialment a l’any 1946, està escrit amb un agilitat extraordinària, com un reportatge periodístic, escrit amb lucidesa, sense massa rancúnia però sí també amb valentia per denunciar els botxins sense embuts ni falses hipocresies.

El llibre ha estat en la seva reedició una de les obres més reclamades a la Fira de Frankfurt del 2007. Segurament per la importància de l’explicació d’uns fets poc coneguts com són els de la primera resistència, la França tot just ocupada i també per la versemblança dels records, la força de la narració i els valors de solidaritat, i que desprèn l’actitud vital de la protagonista, que malgrat l’extenuació fruit del règim salvatge de treball encara li quedaven forces per retenir a la memòria per després poder traslladar al món les vexacions inútils a que eren sotmeses.

“D’aquí cinquanta anys la meva família sabran que els alemanys m’han maltractat. Tinc un net, Yves. Ell dirà als seus fills que em van fer treballar per sobre de les meves forces...”

Això escrit a l’any 1942 pren una extraordinària força llegit passats aquest cinquanta anys.

És la denuncia de la brutalitat humana, de la forma més irracional de l’explotació.

És la constatació de que a vegades l’home és un llop pel mateix home.

És una denúncia contra els totalitarismes vinguin d’on vinguin.

És la constatació de la maldat del feixisme.

En un moment del text Agnès Humbert va escriure: “Jo resistiré”.

Ho va fer i ens ha lliurat com a testimoni aquest magnífic llibre que malgrat sigui un text dur pel seu contingut és també una clara denúncia de la brutalitat de la guerra i del incomprensible comportament de l’home quan té una situació de dominació sobre els altres.

Emotiu, trasbalsador, veraç i honest. Val la pena de llegir-lo.

La resistència
Agnes Humbert
RBA/ La Magrana
Barcelona 2008