L’esperit del temps

Tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps. Aquesta afirmació de l’escriptor i oficial de l’exèrcit alemany Ernst Jünger serveix per justificar el paper que molts intel·lectuals, i professionals van tenir durant l’ascens i del nazisme a Alemanya. Sembla que seguir l’onada de la història, que va arrossegar a molta gent a cometre accions o a prendre decisions que va afectar a molta gent, serveix per redimir el que s’ha fet i també les conseqüències que les accions del nazisme va portar a terme.

El llibre però també reflexiona si aquet esperit del temps i el seu seguiment es prou per alliberar les consciències d’aquells que han participat en actes condemnables i actes d’una crueltat extraordinària com va ser la persecució dels nazis i alguns dels seus experiments de millora de la raça ària. En definitiva aquesta crítica al seguidisme a l’esperit del temps queda ben palesat quan es diu: 

“Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga. L’esforç no és mai suficient si ni mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l’escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d’equivocar-se. Perquè hi ha en la nostra naturalesa biològica un tremp, un impuls innat que ens allunya de la raó i dels nostres deures més elementals. Que ens acosta a la selva més pretèrita, al fanatisme tribal, a la violència desfermada del grup. A aquell passat de sang i terror del qual tots provenim.”

Martí Domínguez (Madrid, 1966), biòleg, escriptor i periodista. Doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València, ha alternat la recerca i la docència amb el periodisme i la literatura.

Col·labora setmanalment a la revista El Temps amb articles sobre ciència i literatura, i als diaris El País i La Vanguardia. Part dels seus articles han estat aplegats en els reculls Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000). Com a novel·lista escriu una trilogia sobre la il·lustració francesa, amb els títols Les confidències del Comte de Buffon (1997), guardonada amb els premis Crexells, Andròmina i Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe (1999), premi Prudenci Bertrana i Crítica de la Universitat de València; i El retorn de Voltaire (2007), premi Josep Pla. El 2007 rep el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per a la seva labor com a director de la revista de divulgació científica Mètode. El 2013 és guardonat amb el Carles Rahola d'assaig amb El somni de Lucreci. La sega (2015), novel·la amb què guanya els premis de la Crítica Catalana, de la Crítica Serra d'Or, de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Joaquim Amat-Piniella, suposa un canvi de registre en l'obra narrativa de l'autor, que passa de les novel·les d'idees anteriors, a una novel·la que reflexiona sobre la violència i la impunitat en la llarga nit del franquisme.

La novel·la L’esperit del temps és realment colpidora explica l’evolució que va sofrir un metge austríac que treballava amb insectes, animals i plantes estudiant possibles conductes i treballant en base al desenvolupament de les teories darwinistes en un entusiasta del nazisme i practiqués les seves teories biològiques  aplicades a la espècie humana i emprengués el seus treballs sobre possible degeneració de la raça a través d’aparellament entre races impures i els germànics i fos un actiu protagonista del procés de germanització de molts nens i nenes dels territoris ocupats per l’exèrcit alemanys que podien haver tingut alguns ascendents aris. Un procés de transformació, de justificació i de voler legitimar científicament les idees absurdes i aberrants que van ser adoptades pels jerarques nazis. Sota la suposada pretensió d’aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana es van cometre autèntic crims contra la humanitat.

El protagonista narra en la novel·la tota la seva trajectòria, escriu la memòria de la seva actuació quan està reclòs en un camp de concentració de presoners alemanys sota el domini dels russos. Es tracta d’iniciar el procés de desnazificació i l’autoritat del camp creu que els presoners han d’escriure la història per assumir el que han fet. Al llarg de la història ens mostra com va ocupant càrrecs de més responsabilitat a mesura que es va relacionant amb jerarques nazis, sense ser antisemita veu, sense moure ni un dit com els seus companys catedràtics d’universitat jueus són apartats i perseguits i els “nazis” van ocupant els seu llocs per impartir una ciència condicionada al que diuen els seus dirigents. Tot es justifica, tot es considera normal per tal d’acontentar al Führer i la cúpula dirigent del nazisme.

La novel·la, la memòria del metge va passant per totes les responsabilitats que va tenir, seleccionant nens i nenes, investigant sobre els comportaments d’alguns dels presoners, o dels soldats que han volgut desertar i s’han auto lesionat, impartint classes a la universitat i relacionant-se amb professors que imparteixen pseudociència o una ciència complaent amb la política o amb el partit, explica com va a parar al front rus i com acaba guanyant un premi Nobel, el primer premi Nobel nazi com diu ell mateix.

Un seguiment de l’horror, amb una extraordinària documentació sobre el moment, la història i el paper del nazisme en la destrucció de la humanitat.

Tot això  d’acord amb l’esperit del temps.

Novel·la colpidora, ja ho hem dit, extraordinàriament documentada i que explora la part més fosca de la persona humana.

L’esperit del temps
Martí Domínguez
Col·lecció A tot Vent 708
Editorial Proa
Barcelona setembre 2019