No és Carnaval

Si un vilanoví aixeca la mirada al Penedès i vol trobar un símil carnavalesc al seu no el trobarà. De fet, ja em sembla curiós que algú faci aquest exercici. Primer, per la no necessitat de fer-lo i segon, perquè prou feina hi ha a la capital del Garraf.

Però el que sí que veurà és una sèrie de festes igualades, sovint per baix, que no corresponen a la manera amb la qual s'ha après i mamat —perdoneu-me l'expressió— el que és el Carnaval. En aquests moments, el període del cicle festiu que correspon al Carnaval, ric i variat en la manera de celebrar-ho, ha rebut i assimilat com a pròpia una festa sense cap mena de lògica temporal i ritual que es basa en una desfilada temàtica de disfresses important la paraula 'rua'.

Si és ben cert que no tots els vilanovins han après el Carnaval genuí, sense cap superioritat moral cap a la resta, molts l'han rebut però no l'han sabut desenvolupar per la dificultat que presenta. No tothom és capaç de desxifrar el codi que implica el Carnaval vilanoví, una festa que un dia es vesteix de sàtira i el que troba pels altells —molt difícil de crear amb gust— i que l'endemà es calça sabates, pantalons negres i americanes i armilles, mantons com més cars i bonics millor i vestits i clavells per a l'ocasió. Fins i tot, m'atreveixo a dir que moltes entitats de la Comparsa s'hi han avesat sense tenir ni la més remota idea de per on es començaven a vestir. En una festa amb 18.000 celebrants actius hi haurà d'haver de tot i força.

Però no ho tirem tot per terra, encara. El Carnaval de Vilanova i la Geltrú se sap diferent tot i compartir el nom de la festa amb la resta de carnavals de la comarca... i del món. Són aquests els que han patit un trencadís amb el seu passat i han fet d'una festa tradicional un espai per la influència del que ens han venut per Carnaval.

Jo no sé qui té la culpa, si Hollywood o el marc mental creat pels mitjans de comunicació, si les ganes del fet que sigui estiu o les poques ganes de fer anar la ploma, aquest cop, d'escriure. El Carnaval ha estat desplaçat per una nova festa, la de les 'rues', que s'ha carregat una celebració que venia de baix a dalt com a expressió sobirana i inversió de rols, amb veritable transgressió, per convertir-se en una desfilada acurada, intentant provocar unes coreografies i vestuari pseudoeròtic que, òbviament, produeix un resultat nefast.

Sovint, quan pensem en el model festiu del Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona i l'Anoia en el qual a la festa patronal pertany, amb l'adopció de l'espectacle barroc acurat en un espectacle ambulant amb balls populars, músiques i cultes, podem veure que s'ha girat com un mitjó i els polítics i passavolants de torn ho qualifiquen d'un triomf de la participació i se li demanen ser exemplars quant a inclusió i progressia. En canvi, la festa de les 'rues', que, personalment, em costa qualificar de Carnaval, posa a qui millor balla i fatxa llueix al capdavant. Les excepcions són poques, però honroses… però poques. Ens hem venut la festa de la paraula.

Per tant, cal reivindicar Vilanova i la Geltrú com el que és: un bressol de llibertat i progrés en una festa que exalta exactament això. I a cada sàtira que feu de baixa estopa, mateu una mica el somni d'una ciutat o un país millor i feu que mori una mica més la intel·ligència col·lectiva. Per a cada Diumenge de Comparses sense elegància, amb la camisa per fora, els texans i les vambes, la llauna i l'ampolla i el caramel no ecològic, us apropeu més a la rua de les ovelles, guiades pel pastor, que subvenciona perquè passegin pel seu poble i, mentrestant, ningú escriu un Sermó o una cançó de coros. Vilanovins i vilanovines, teniu al cinturó un romanent d'armes dialèctiques, feu-les servir com cal.

Vilanova no és un lloc per a tornar. No hem de tornar a ser el que vam ser, hem de tornar a ser el que som. No volem un poble nostàlgic de transicions de paperina, ni molt menys dictablandes de vilanovisme, de socialisme suau i convergència rància. No hem de ser un poble que es passa les nits recordant anècdotes de la Grècia Groga sense ser capaç de somiar-ne de noves.

Somiem amb un poble rebel, que fa de l'enginy i l'art la seva manera d'expressió, que no s'amaga darrere d'una pancarta i un comunicat. Només posant els pèls dels braços mirant cap a la lluna es pot contrarestar la misèria moral, la mentida, la decrepitud. I això es fa palpant amb la mà el suau brodat del mantó de Manila de l'àvia, l'incommensurable tresor d'una cançó de coros que tothom canta qualsevol nit, la tibantor de la merenga a la pell freda tornant a casa de matinada i els petons infinits de la matinada del Vidalot. El Carnaval de Vilanova és el trompeta deixant-se l'aire fent passada en un carrer de la Geltrú ple de polsim de sucre.

Som descendents de la mare, que mai hagués existit sense sant Antoni i les Neus donant-se l'esquena, sense els camins de ferro i els camins del mediterrani. Fills de Pasífae i el Rei de Creta, sense seguir el fil d'Ariadna i mai sortint del laberint de la nostra manera de ser. Som els qui hem volgut ser-ho, fills de cubanes, caleros i andalusos. Ments brillants d'un comentari indecent que fa riure a tothom i que comença en un mateix. Colla d'arreplegats que no saben fer res més que cremar les naus en una sola setmana, però, de quina manera.

Carnaval de Vilanova, que només estimem si ho coneixem i ho coneixem per tanta estima.