Després d’això res serà igual

Després de tot això tot serà diferent. Haurem estat víctimes d’una guerra no declarada que a algú se li va escapar de les mans. Potser d’aquí 50 anys algú sabrà la veritat de tot plegat i en podrà treure aigua clara.

Cada dia quan em llevo penso que estic confitat dins una pel·lícula amb un final incert, però gens optimista. Fa dies que es veia venir de lluny però com aquell que no li va la cosa aquí la majoria ens ho miràvem des de la barrera. Al final el tenim a casa i va fent de les seves tot i les mesures que ajuden a què la seva expansió no sigui tan letal. Les nostres cases s’han convertit en el marc legal de les nostres vides.

Hem d’aprofitar cada racó de les nostres llars. No podem sortir d’aquí. Els més afortunats tenen els balcons per poder respirar aire lliure del carrer. Aquells que tenen una casa àmplia amb espais no comunitaris tenen el món als seus peus. Sortir d’aquesta zona privada requereix o un gos  o una bossa o algun document que justifiqui el desplaçament cap al lloc desitjat. Diuen les males llengües que els gossos estan patint els efectes col·laterals d’aquesta situació perquè tothom els vol utilitzar per sortir al carrer.

En aquests dies hi han hagut actuacions que volen dir alguna cosa com per exemple que s’ha exhaurit els rotlles de paper higiènic víctima d’un afany de la gent per aconseguir aquest preuat trofeu que més que mai ha estat un dels objectes del desig més grans de tota aquesta pandèmia.

No ha faltat la solidaritat de les persones que a través de les xarxes socials s’han ofert per ajudar als demés a anar buscar aliments, medicaments o altres coses imprescindibles. Encara que anem on anem, aquest esperit no es pot perdre mai del nostre tarannà humà que és el que som encara que a vegades no ens vulguem creure.

Com a tot arreu hi ha gent que compleix el que diu la normativa especial per l’estat d’alarma i altres en fan cas omís al que diu. En són una minoria, però encara hi ha valents que no saben ni on estan ni que fan. Només els mou el seu ego amb greus conseqüències per a les persones que estan al seu voltant. Encara que la policia posi multes, ves a saber si les arribaran a pagar perquè la societat tradicional i els costums de sempre es van perdent amb el pas dels anys. Cada dia hi ha més gent que té els diners a casa desconfiant de bancs i similars.

Els valents de tot plegat són els sanitaris i personal de neteja dels hospitals i similars. També aquells que treballen a les poques botigues obertes i han de fer front cada dia al risc de tractar amb la gent. A la gent de protecció civil també una gran feina que estan fent.

Tot i aquesta situació encara hi ha malvats que es dediquen a estafar a la gent simulant ser metges que van per les cases o a través d’altres històries pèrfides amb la única intenció de treure diners dels més vulnerables. Alguns més espavilats ho fan a través de les xarxes i s’aprofiten d’aquesta situació d’emergència que estem vivint.

Encara no sabem quan durarà tot això. La Setmana Santa sembla que ja la tenim perduda. Ara només falta fins quan estarem en aquesta situació anormal i no podrem viure una vida normal que tan fàcil és, però que a vegades resulta tan difícil venint d’aquestes situacions actuals totalment imprevisibles.

Els matins la gent a casa fa feina, estudia, llegeix o mira la televisió, però a la tarda la cosa s’anima i a través de les xarxes socials tens diferents propostes per gaudir de concerts en directe, conferències i altres invents que es van creant arran d’aquesta situació de confinament.

Des d’aquest tros de Catalunya els nostres punts de mira són Xina, Itàlia i també casa nostra com la Conca d’Òdena on va començar la part més intensa de la versió catalana.

El problema és que després de tot això ja res tornarà a ser normal. A part dels diners i de la crisis immensa que tot això comportarà. Ja podrem fer modificacions de crèdit en tots els ajuntaments per destinar diners als més perjudicats. Les festes majors es podran reduir a la part més simbòlica i amb els diners justos perquè hi ha un nou panorama a partir d’aquest coronavirus que ens està canviant el món i la nostra vida.

A veure si sortim tots d’aquesta pel·lícula i tornem a la realitat, a trepitjar el carrer i les places sense haver de fer servir cap justificant ni buscar un gos per passejar. Ara molta gent es repeteix aquella frase que bé que s’està quan s’està bé. A veure si passa ràpidament aquest malson i tot torna a la normalitat encara que aquesta crec que costarà que sigui com abans tot. Hi haurà un abans i un després d’aquest episodi. Esperem que tots hi siguem per poder abraçar-nos com ara no podem fer. A vegades sembla un càstig diví, aquesta evolució social que ens porta a tots anem a l’individualisme ara ho fem d’una manera forçada. Ànims i endavant que tot anirà bé.