No pagar el lloguer?

És natural que qui no cobra vulgui no pagar, és una reacció mecànica. No obstant, un minut de reflexió ens permet adonar-nos que no pagar destrueix el mercat, com deia el gran Agustí Chalaux, i al darrere ens enfonsarem tots.

La primera consideració ha de ser que a Catalunya molta gent ha ficat els estalvis de la seva vida laboral en un pis o dos, per llogar-los. Si no li paguen el lloguer, no viu, i la "solució" de la suspensió de lloguers el més normal és que únicament traspassi el problema d'uns joves a uns de més vells. Recordem, a més, que el govern castiga qui ha ficat els estalvis en un pis amb la impossibilitat de rebre ajuts econòmics de qualsevol tipus; és un càstig als que faciliten habitatges als joves, que el govern no aplica a altres formes d’inversió més especulatives. És injust.

Però el fons de la qüestió és que la història recent ens ha de servir per no repetir els mateixos errors:

• El 2008 els governs no van donar diners als que pagaven hipoteques i els van deixar caure en execució d'hipoteca. Aleshores van haver de donar diners a la banca perquè no caigués. La gran banca, instigadora d’aquella mala solució, no va caure, només van plegar les petites caixes d'estalvi i milions de petites empreses, i els que tenien hipoteques al final es van quedar sense casa. La crisi ja la coneixem.

• El 2020 hi ha veus que proposen, exigeixen! deixar de pagar els lloguers. Estan demanant que el govern no doni diners als que paguen lloguers, sinó que faci que deixin de pagar i entrin en risc de desnonament. Aleshores el govern haurà d'aturar els desnonaments (ja ho ha fet) i donarà altra vegada diners a la banca i les immobiliaris per evitar fallides, segurament de sota mà, que no es noti. Només patiran els petits que tenen un o dos pisos, i els llogaters el dia que s'acabi la moratòria de desnonaments, que s’acabarà per imperatiu legal i econòmic. La segona crisi està servida si les propostes de no pagar lloguers tenen èxit.


Hem d’aplicar el que ens va ensenyar la crisi del 2008: la solució real és que l’Estat doni diners a la gent per a viure i pagar el lloguer o la hipoteca, que també n’hi ha. Se’n diu Renda Bàsica i és econòmicament molt viable; ho sabem des que li van donar el Premi Nobel d’Economia de 1988 a l’economista que ho va demostrar, Maurice Allais, però posteriorment hi ha hagut centenars d’estudis que demostren la seva viabilitat. Ara ja només ho discuteixen els que no saben com es creen els diners, i els que no saben que no hi ha inflació quan els diners que crees omplen el buit dels diners que s’han destruït per altres causes, com l’aturada del coronavirus.

La regla fonamental del control monetari és que la massa monetària en circulació ha de ser igual a les transaccions que realitza l’economia, que en diem PNB, aproximadament. Si les transaccions s’aturen per un decret del govern, els diners desapareixen de la circulació i és el propi govern qui ha de suplir tots els que siguin necessaris, sabent que no crearan inflació, sinó al contrari, que si no els aporta hi haurà una recessió brutal.

El problema a Europa és que la facultat de crear diners els governs l’han cedit, sense contrapartides, a la banca comercial, auto-regulada pel seu organisme Banc Central Europeu, governat per ex-banquers, la qual pren les decisions a esquenes dels governs.

En virtut d'aquest disbarat, el govern només pot aplicar la solució que esmentem endeutant-se amb la banca.

Que un país hagi de donar-se a si mateix els diners que necessita, endeutant-se amb uns privats als que no els costa res crear els diners, és un absurd que només possible per la ignorància absoluta dels polítics en temes monetaris, i perquè els seus assessors són precisament els banquers interessats en mantenir una situació de privilegi enormement beneficiosa per a ells.



Als Estats Units, per primera vegada en cent anys, el govern s’ha adonat de la situació real i ha agafat el control de la Reserva Federal, el seu banc central. Ara podrà crear els diners necessaris per a l’economia sense endeutar-se amb la banca. A Europa no hi ha cap govern capaç d’emmanillar el Banc Central Europeu, perquè Europa va per la vida com un gegant sense cap. Per tant els governs d’aquí s’hauran d’endeutar, però han de fer-ho perquè han de donar diners al poble si no volen que la barraca es torni a esfondrar.



Els activistes han de concentrar els seus esforços en exigir una Renda Bàsica suficient, sense dispersar-se en solucions individualistes a curt termini, com la suspensió de lloguers, que acabarien destruint els mateixos que les impulsen, arrossegant tota l’economia en la caiguda.

Jordi Griera i Roig, president de la Fundació Ineval