Les nostres armes obsoletes

En aquesta comarca ja fa anys que la Generalitat, independentment del govern que porti les seves regnes, ens té ignorats i oblidats. Tot i ser una de les comarques més necessitades que tenim a Catalunya per diferents dades que tothom coneix sembla que estem fora del radar del nostre Govern. Mira que tenim polítics del Baix Penedès que en els darrers anys han tingut molta relació amb companys de partit que han estat en llocs privilegiats, doncs res de res. En aquests àpats i congressos varis a l’hora de fer el tallat de mig matí doncs s’aprofita per dir quatre coses ben dites amb qui toqui. Ara torna el Consell Comarcal a aprovar un manifest del seu consell d’alcaldes per denunciar la nostra situació fora de cobertura de les administracions superior que s’ha agreujat amb la pandèmia .

Hem de repassar la nostra història recent amb alguns episodis il·lustratius perquè ens tornin a trobar al mapa. Ens en anem cap al voltant de l’any 2000 al Vendrell. Una part de la vila patia greus inundacions per culpa d’un petit pont de la Renfe que hi havia al torrent del Lluch que obstruïa el cabal de l’aigua quan hi havia pluges intenses. Després de moltes reclamacions, mocions i derivats, al final una de les solucions claus va ser una protesta tallant les vies del tren al Vendrell on hi van prendre part els principals cabdills polítics de la comarca i els seus acòlits incondicionals. Tot això dins uns horaris i unes mesures ben previstes perquè ningú prengués mal i la notícies arribes al lloc on pot ser efectiu.

En aquest poble del Vendrell que durant els darrers anys s’ha practicat la sectorització escolar amb els riscos socials que això comporta quan en algun dels centres es concentra més d’un 80% d’alumnes que no tenen ni el català ni el castellà com a llengua materna. Nosaltres aquí que som molt llestos apliquem un pla meravellós: canviem el nom d’aquest espai i el convertim també en un institut escola i així cada any els joves del centre es podran quedar en aquest espai i no cal que vagin a altres instituts del Vendrell. Tot queda controlat. Problema resolt.

Nosaltres que ens preocupem per la nostra economia i pel bé de la comarca resulta que hi ha carrers en zones cèntriques del Vendrell, no estic parlant de l’Oasis, que encara no tenen fibra òptica. No cal que parlem del que hi ha en els polígons industrials perquè allí la cosa encara queda a anys llum. Això si. Entre els uns i els altres tenim tot un “pen” ple d’estudis i projectes de com ha de ser aquest municipi en el futur amb tot luxe de detall. Tot ho tenim ben present i a més hi estem treballant per fer-ho realitat. Però tot va a una velocitat de gasteròpodes en costa amunt.

Nosaltres que organitzem fires i derivats resulta que la gent de la vila i la comarca no hi vol anar. Llavors el que cal fer és potser buscar una alternativa i encara que no sigui tan apanyada que hi pugui haver una majoria de comerciants del territori. Un tema que a partir d’ara també serà molt important perquè hem d’ajudar al petit comerç de casa nostra a mostrar-se als seus clients potencials.

Tots els ajuntaments han de tenir en compte que aquest sector de l’economia s’ha de cuidar amb una especial atenció perquè hem de vetllar per salvar el màxim nombre de comerços i donar vida al comerç local sinó al final la ciutat dormitori anirà conquerint carrers i places donant un aspecte molt trist.

Les nostres armes també són les mocions que es debaten al ple on a vegades es discuteix sobre la posició d’una coma en un text i ningú controla si es compleixen o queden en els anals de la història per als futurs historiadors. Debats de més de sis hores que la immensa majoria dels cops resulten soporífers i avorrits i sense més trascendència.

Protocols, cartells i campanyes que ens volen ensenyar que ens preocupem pels més febles, però si rasques una mica veus clarament que darrera trobem el mateix de sempre amb un embolcall nou que queda més bonic.

Aquesta política del postureig ja ha quedat obsoleta i decadent. Ara toca apostar directament per la realitat que és la que ens toca viure i sortir endavant.