El teletreball com a una oportunitat per a les ciutats

Sempre he pensat que el Garraf, i Vilanova i la Geltrú en particular, és un bon racó del món per viure. Una ciutat de dimensió humana, amb bon clima, costa relativament poc urbanitzada, ben ubicada i comunicada amb Barcelona, plana, amb una àmplia zona vianalitzada i amb una estructura urbana que permet una mobilitat a peu i en bicicleta considerable. Ara que amb la crisi del coronavirus es parla molt de reconversió a les “ciutats dels 15 minuts”, com el temps per accedir als serveis bàsics caminant o en bicicleta, Vilanova seria una bona candidata per complir aquest requisit. Evidentment, no tot són flors i violes i la ciutat té carències en l’accés a l’habitatge, la qualitat urbana i el manteniment de la via pública.

Però alhora, la comarca presenta un gran dèficit com és de la manca d’ocupació. Al mes d’abril 2020, el Garraf ja és la segona comarca amb més atur de Barcelona amb una taxa d’atur registrat del 14,9%, només per darrere de l’Anoia. Al mateix temps, presenta una gran dependència de Barcelona que fa que diàriament grans contingents de persones, sovint amb feines de major qualificació, es desplacin diàriament a la capital i altres municipis de l’àrea metropolitana. L’Enquesta de Mobilitat en dia Feiner (2018) indica 62.000 desplaçaments diaris entre el Garraf i el Barcelonès  i 25.000 al Baix Llobregat, de les quals la mobilitat per motius ocupacionals representa un 22%. Pel que fa al tren, segons l’Anuari d’Indicadors Socioeconòmics del Garraf, el transport de rodalies al 2018 va transportar una mitjana diària de 16.340 passatgers. Evidentment aquesta mobilitat forçada té unes conseqüències palpables en el temps i salut personals i mediambientals en forma de pol·lució, soroll, consum de recursos, etc.

En aquest gran experiment social que ha estat el confinament, la majoria d’aquestes persones que es desplaçaven diàriament a Barcelona s’han vist forçades a teletreballar. Perdó! obro parèntesi: de moment “treballen des de casa” ja que el que s’ha instaurat és una solució d’emergència. Teletreballar és una altra cosa, on s’ha de determinar clarament les condicions de la prestació laboral en aspectes com els drets laborals, l’organització de la feina, la protecció i salut del treballador, l’ergonomia del lloc de treball, la ciberseguretat o els mitjans de treball. Tanco parèntesi i segueixo.

Sigui com sigui, s’ha vist que funciona. De fet, ja ens ho imaginàvem, ja intuíem que potser no calia destinar dues hores de la teva vida i desplaçar-te 100km al dia per fer quelcom que la tecnologia permet fer a distància sense grans complicacions. Diuen que les crisis serveixen per accelerar canvis que haguéssim trigat molt anys en produir-se i trencar amb paradigmes del passat. Doncs amb el teletreball penso que, de forma total o parcial (probablement la millor opció combinada amb certa presencialitat), la covid-19 serà un important catalitzador.

Des del punt de vista de la ciutat, aquest fet representa un gran oportunitat i pot constituir un element de transformació urbà i les connexions entre les ciutats en l’entorn metropolità. Que tot aquest conjunt de persones treballadores romanguin a la ciutat on resideixen obre una finestra a la generació de nous serveis. Sense ser un especialista, se m’acudeixen tres àmbits. En primer lloc, la necessitat de socialització (la persona que teletreballa no hauria d’aïllar-se tot el dia a casa) pot generar noves necessitats recreatives, esportives o culturals localitzades a la ciutat. Segon, els usos compartits, ja siguin llocs on treballar “co-workings” (no tothom té condicions adequades a casa), mobilitat (si no cal viatjar tant, cal tenir cotxe? es poden impulsar sistemes de mobilitat compartida?) o d’altres recursos necessaris per exercir la seva feina. I tercer, l’increment del consum a nivell local, que hauria d’anar acompanyat de polítiques que promoguin el benefici per als productors locals i també la promoció de sistemes sostenibles de repartiment de mercaderies.

Al mateix temps, aquesta situació planteja un repte per a les ciutats que s’han de reforçar tecnològicament i continuar apostant per projectes que generin pols de coneixement i innovació, per atraure empreses, inversions i capital humà que potser ara estan ubicats a Barcelona.

De moment més preguntes que respostes però s’obre una oportunitat a re-localitzar el talent, retenir el capital humà i, al cap i la fi, construir una ciutat més atractiva per viure-hi, treballar-hi i visitar-la.