Què sabem, si bé és tan clar

Una de les coses que horroritzava alguns joves de la meva generació eren els plans quinquenals, un invent de la Unió Soviètica (una dictadura) que tanta admiració causava en gent de Comissions Obreres i del PSUC, en aquell moment organitzacions ben actives en l’imaginari del jovent i hauria donat la cara per ells. Però hi havia coses del seu ideari que em posaven els pèls de punta: «Com es pot fer quadrar la vida que, com l’aigua, s’escola entre els dits?», em deia no només amb el meu esperit de poeta sinó davant l’evidència.

Ara bé, si no hi ha una situació igual a una altra, sí que algunes situacions presenten patrons interns estables que ens poden orientar. Avui dia la pandèmia ocupa gairebé tot el nostre espai mental perquè, com en una guerra o en una catàstrofe, trastoca la nostra estimada normalitat. Cal preguntar-se, però, quina normalitat, ja que per a la vida tot ho és, normal, des del moment en què som dins la naturalesa i no en podem pas sortir. Encara que no ens agradi, també el mal en totes les seves formes és normal en la naturalesa.

Les situacions crítiques produeixen talls en la realitat i més que mai es donen enfrontaments entre els dos pols que, cal dir, es corresponen. D’aquí ve la frase tan popular: els extrems es toquen. Ara, per simplificar, hi ha els negacionistes i els afirmacionistes del virus que ens porta de corcoll. Cal veure que potser no es nega el bitxo en si, que al marge del que pensem fa emmalaltir i mata. Es neguen o s’afirmen les formes de tractar la pandèmia, les cures, els mètodes preventius més o menys banals o agressius. Per tot plegat, la gent estem desconcertats i això sí que és normal en una situació que desgavella el dia a dia. En l’inconscient de tothom actua l’instint de supervivència que, és clar, pren diverses formes. Els fets són clars: contagis que duen a la malaltia i potser a la mort en casos greus. Sí, el càncer també mata, i la diabetis, i els atacs de cor, i potser una grip que es complica amb un problema respiratori. Però estem parlant de la Covid-19.

Estem desconcertats i les autoritats, tant les científiques, com les sanitàries, com les polítiques, diria que fan el que poden, tant si tot plegat és obra del diable com si és obra de la malaptesa i l’egoisme humà. Perquè en realitat ningú no sap gaire res de la naturalesa d’aquest virus, només sabem una mica com afecta. Així ens hi enfrontem avançant pel mètode assaig error, com en la vida quotidiana, com en la formulació d’una filosofia, com en l’execució d’una obra de la qual es pot preveure l’inici, no pas el final, per molt que estigui programat. Quan observem la realitat, veiem que en la vida no podem dominar cap situació al cent per cent. No hi ha plans quinquenals que puguin posar murs a la vida que té la seva dinàmica més enllà del pensament positiu o negatiu. Tant hi fa que el virus sigui obra d’un pla mefistofèlic i interessat dels amos del món o d’alguna màfia malvada i perversa, o sigui un error humà en un laboratori, o sigui la mateixa naturalesa que, empipada pel mal tracte que li donem, hagi dit: «Aquí teniu un virus, apanyeu-vos. Amolleu-vos a la vida amb els seus canvis, sotracs i la mort segura sigui per causa de la pandèmia o d’un ictus. L’imprevisible i l’inevitable van de la mà». En realitat, sempre som en aquesta cruïlla que la pandèmia ara fa més visible perquè, com en un assaig d’apocalipsi, ho ha trastocat tot de dalt a baix i no en sabem cap causa certa perquè la vida es manifesta amb fets, no amb raons.