El arte de perder

Llibre que ha aixecat un interès important i que ha esdevingut una novel·la que consolida encara més la carrera ja important de la seva autora.

L’art de perdre, d'Alice Zeniter, és la guanyadora de la primera versió espanyola del Premi Goncourt, el més prestigiós dels guardons literaris francesos. La idea del Goncourt: l'elecció espanyola va sorgir aquest any del Departament del Llibre, del Departament de Cooperació Educativa i del Servei de Cooperació universitària de l'Institut Francès de Madrid. Espanya és el desè país a obrir una sucursal del cèlebre premi literari que es falla des de 1903. Polònia va ser el primer en 1998. Li van seguir Bèlgica, Itàlia, Líban, Romania, Polònia, Sèrbia, Eslovènia i Suïssa. L'objectiu: promoure la literatura contemporània francesa fos de les fronteres del seu país.

Amb aquest bagatge el llibre ha obtingut una crítica excel·lent.

Alice Zeniter en la seva obra es capbussa en el món de la tercera generació de la immigració a França, i com aqueta generació interpel·la el seus pares i avis per conèixer una mica millor la seva identitat, la seva procedència i el seu paper en una societat amb brots de racisme.

Alice Zeniter va publicar la seva primera novel·la el 2003, Two menos one zero, a les Éditions du Petit Vehicule. Del 2006 al 2011, va ser estudiant a l'Escola Normal Superior.

La seva segona novel·la, Jusque dans nos bras, publicada el 2010 títol. També ensenya francès a Hongria, on viu des de fa uns quants anys. És ajudant de direcció escènica a la companyia de teatre Krétakör del director Arpad Schilling. Després va col·laborar en diverses produccions de la companyia teatral Pandora i va treballar com a dramaturga per a la companyia Kobal't. 

El 2013 va ser  docent a la  Universitat de la Sorbonne Nouvelle. Aquell mateix any, va crear la seva pròpia companyia, L’Entente Cordiale i va muntar diversos espectacles, incloent obres de teatre per a públic jove i lectures musicals dels seus propis textos. 

Col·labora en la redacció del llargmetratge Fever, una adaptació de la novel·la homònima de Leslie Kaplan, El arte de perder, publicat el 2017, ha rebut nombrosos premis literaris, entre ells el premi Gouncourt del Lycéens.

El 2018, va crear, amb l’actriu Chloé Chevalier, una lectura titulada Tessons de femmes en la qual, mitjançant un muntatge de diversos textos, qüestiona el lloc de la dona i el pensament feminista a la literatura. Aquell mateix any, per al festival Concordan(s)e, va crear, amb el ballarí i coreògraf Orin Camus, l’espectacle No entens res a la Lluna. Com a part del festival 

Tracta amb diversos articles i treballs els temes del racisme, el feminisme i la situació de la dona en l’actual societat.

La protagonista del llibre, la Naïma, és una  jove francesa que treballa en una galeria d’art després d’haver estat treballant en diverses revistes de belles arts. És filla i neta d’algerians que van arribar a França després de la guerra de la independència d’Algèria.

Després d’una nit de rauxa li ressona pel cap algunes idees d’una frase que no acaba de completar fins després de parlar amb la seva germana. La frase la manifestava un oncle seu en el casament d’una seva cosina: “¿Qué creéis que hacen vuestras hijas en la grandes ciudades? Dicen que van allí a estudiar, pero miradlas: llevan pantalones, fuman, beben, se comporten como putas. Han olvidado de dónde vienen”. La paradoxa és que ho deia begut. Embriagat en la festa del casament.

Que sap ella del seu passat? què sap dels seu pares i avis? Per què van venir a França? Per què no es van quedar a Algèria després de la victòria del FNL i la signatura dels acords de pau amb França.

A partir d’un seguit de preguntes intenta reconstruir el seu passat i el de la seva família. La primera part de la novel·la està dedicada a al figura de l’avi, L’Ali, un home de les muntanyes algerianes, és cabilenc i no s’identifica amb els àrabs, es consideren a part, viuen de l’agricultura i el seu avi es guanya bé la vida amb un moli d’oli i treballant  forces terres. Es respectat, va lluitar al costat dels francesos a la segona guerra mundial i va ser condecorat en forces ocasions, aquest fet aixeca suspicàcies quan comença a aparèixer el FNL que sospita de tots aquells que col·laboren amb els francesos coneguts com els harkis que viuen sota l’estigma de col·laborar amb els colonialistes.

L’Ali no combat contra ningú, rep la repressió dels francesos perquè col·labori i després la repressió dels mateixos membres del FNL que volen eliminar qualsevol petjada dels col·laboracionistes.

L’Ali marxa amb la seva família cap a França marxant sense gairebé cap pertinença i per comptes de ser rebut com a qualsevol francès que retorna a la metròpoli, els anomenats “pieds noirs”, la família de l’Alí són tancat en els camps de concentració de prop de Perpinyà, en el mateixos llocs en els que anys abans havien tancat els refugiat espanyols a la seva sortida després de la guerra del 39. Pren després el protagonisme en la narració el Hamid, fill de l’Ali i la Yema. El Hamid té forces germans, d’alguns d’ells n’ha de tenir cura. Malviuen entre barraques fins que són reassignats a una altre regió per fer treballs forestals. Hamid és un bon estudiant que intenta fugir del gueto en que estan enclaustrats, pateix les primeres agressions racistes però aconsegueix situar-se, casar-se amb una noia francesa, tenir un treball a l’administració. Hamid és la mostra de voler-se integrar en una societat que no els accepta tot i que han estat persones que han servit el país. La Naïma ja és la tercera generació i vol conèixer el passat, el pare Hamid no en parla mai, com si no existís i la Naïma comença una llarga investigació per conèixer el passat de la seva família i a més coincideix aquesta curiositat amb la possibilitat de tornar a Algèria per poder fer una exposició d’un artista cabilenc que viu exiliat a França des de fa molts anys.

Naïma retorna a Algèria i coneixerà una bona part de la seva llarga família que viu a l’antiga colònia francesa, mai no havien parlat i la seva trobada és també molt emotiva i recupera part de la seva historia. La tercera generació ja està preparada per saber trobar les seves arrels.

El llibre evoca doncs l'experiència vital de la Naïma, descendent directa dels harkis, els algerians que van combatre en l'exèrcit francès, a la recerca de les seves arrels. Fent cas omís de tots els prejudicis sobre els harkis que encara existeixen a Algèria i també a França Alice Zeniter opta per explicar-nos aquesta història dignificant i explicant els patiment i desarrelament dels éssers humans tràgicament arrossegats per la història. Això dóna una història magnífica que traspua humanitat i sentiments.

Una crua dissecció de la historia de França en aquest època:

"Algèria els cridarà rates. Els traïdors. Els gossos. Els apostats. Els bandits. Les persones poc netes. França no els trucarà, o molt pocs. França cosirà la boca al voltant dels camps de recepció de filferro de punxes. ", escriu Alice Zeniter.

Més que interessant història, molt ben narrada i amb una explosió de sentiments grandiosa.

Llibre impressionant.

El arte de perder
Alice Zeniter
Col. Narrativa
Editorial Salamandra
Barcelona 2019