On és l’ànima de La Caixa?

Dat i beneït. Ens ho han amagat tot fins el punt que ja no es pugui fer marxa enrere. Una fusió bancària estratosfèrica on es trepitgen els “drets” i l’esperit de clients, empleats i del propi fundador, Francesc Moragas i Barret. Quina vergonya! Ens venen el projecte com la “gallina dels ous d’or”, malgrat que hi ha massa foscor i traïdoria.

La meva percepció inicial va pel criteri que tot s’hauria de regular en base a raons financeres i d’eficiència estratègica. Avantposant-hi la línia política d’un govern dividit, comencem malament. No puc obviar tampoc els dubtes seriosos que em queden pel que fa a la catalanitat del nou gegant. Que ningú no em malinterpreti capgirant la reflexió cap el nyap del “procés” sobiranista. Entenc que la postura oficialista ja va quedar prou clara -fa gairebé tres anys- quan s’endugueren la seu central operativa a València i la social a Palma de Mallorca. A hores d’ara, òbviament res no els farà canviar d’opinió.

Afegiré més coses, tot i que l’ordre de punts no hi vol dir res. La suma de tots ells, però, configura un panorama on em quedo perplex:

- un “peix gros” se’n menja un de petit… En aquesta conjuntura, si ningú no m’ho explica, no m’empasso que el nou “presi” hagi d’ésser en Goirigolzarri.

- al nou consell d’administració, la famosa paritat home-dona grinyola de pal a pal. Si no vaig mal fixat, el masclisme guanya i en duplica el nombre d’efectius... En el benentès que la visió femenina de ben segur que faria per no perdre de vista el repte orientat a l’obra social. Alhora, en una entitat amb ADN català, hi ha més bascos que originaris del principat. Curiós, oi?

- dins del propi consell, també em pregunto on és l’enllaç que vetllarà -poc o molt- pels drets dels empleats de l’entitat… Si mal no recordo, el percentatge dels seus membres oscil·lava sobre un rati del 10%. Malament rai, doncs!

- que hi hagi “cervells” representant interessos empresarials (Vocento, Solvay, Airbus, Zardoya Otis, Vodafone, Almirall o Ferrovial entre d’altres) ho valoro en justa mesura. Tanmateix, trobo a faltar múscul cultural, sociològic i filosòfic.

Vetllaré silent per l’eix d’un discurs recent de n’Isidre Fainé, president de “Criteria-Caixa” om emfatitzava amb “una gran corporació on la necessària obtenció de beneficis lligui amb la importància del compromís social”. Poca broma! Se li gira feina…

…Va per aquesta via l’aposta per valors com el combat per la igualtat social, la cultura i educació, la ciència-investigació, el recolzament als col·lectius més desfavorits, vulnerables i en risc d’exclusió.

Val a dir que el pressupost anyal de la Fundació La Caixa de fa dos anys arribava als 520 milions d’euros. Raó de més, per tant -ara que ens embafen amb conceptes com economies d’escala i l’estalvi previst d’uns 700 milions d´euros- per tal de no esgarriar-ho. Puc arribar a entendre que se n’acceleri la bancarització. Més encara quan el transatlàntic de les caixes d’estalvi ha passat a millor vida al llarg dels deu darrers anys. No toleraré, emperò, que dessota aquest criteri ens vulguin fer beure a galet.

La pressa i obscurantisme amb la que s’ha manegat l’embolat em treu de polleguera. Ni la Generalitat de Catalunya ni el partit del vicepresident espanyol (i soci de coalició) Pablo Iglesias en sabien res. Que les ministres Nadia Calviño i María-Jesús Montero (d’economia i Hisenda, respectivament) al·leguin a la discreció com a element de no dinamitar el tema ho veig vergonyant. La informació sempre és poder i tothom ha de jugar en igualtat de condicions. No essent així, poden estalviar-se sermons rebuscats per a justificar uns fets on tot indica que ens amaguen cartes.

Per a cloure el meu escrit, llençaré una pregunta a l’aire: ara que són tan en voga els referèndums -monarquia o república, procés català i consultes a les bases dels partits polítics per discutir minúcies, per citar tres exemples- hauria costat molt demanar el parer dels clients de “La Caixa” i als seus empleats abans de tirar pel dret?

Seguiré, per tant, cercant l’ànima d’una caixa d’estalvis catalana que va néixer un llunyà 1904. “Diluir” dins del seu volum “la runa” d’una entitat on bastants dels seus antics consellers feien tripijocs amb les tristament famoses “targetes black” m’indigna. Així de clar. És per això que, mentre no se m’expliquin les coses amb ets i uts, tinc tot el dret a malpensar que som davant d’una enganyifa monumental.