Un mapa poc clar

Xina acaba de fer públic que el tercer trimestre del 2020 ha crescut un 4,9% interanual i que, per tant, després de la caiguda del 6,8% del primer trimestre, ha tornat a la via del creixement econòmic. Unes dades que a molts ens han fet tornar a mirar el mapa i pensar si no ens estaran explicant mitges veritats.

Perquè si sumem aquesta dada a la que explica que els contagis de coronavirus ja son cosa del passat a la Xina actual, haurem de pensar que alguna cosa no hem fet prou bé quan a Europa, tot i entrar en crisi poques setmanes desprès que allí, no semblen albirar-se camins de recuperació ni en l’aspecte sanitari ni en l’econòmic. De fet, el FMI parla d’una caiguda del 4,4% a nivell mundial.

De sempre, i potser com a resultat de la història de la segona meitat del segle passat, hem tingut la tendència a pensar un mon fet de blocs que intuíem que anava cap a la bipolaritat, és a dir cap a dos estats líders que aglutinaven al seu voltant tots els demès, a imatge dels dos blocs de la guerra freda. I molt em temo que seguim acceptant que quan apareix un tercer competidor, una inevitable lluita fratricida acabarà amb la desfeta d’algun dels rivals i el retorn a la inexorable bipolaritat. És el que, al meu entendre, va succeir quan Japò va presentar candidatura a dur el centre de gravetat de l’economia des de l’Atlàntic, que compartien Europa i els EEUU, al Pacífic que ell compartia amb EEUU. Perquè, on és avui el Japó que havia de menjar-se el món?

Per això ja hi ha qui assegura que la crisi generada pel Covid-19 té un guanyador absolut, la Xina, un perdedor, Europa, i un espàrring, EUU. Les dades anteriors semblen donar-los la raó.

Però potser la clau estigui no tant en l’economia com en el tractament de la pandèmia. Perquè si comparem la situació que viuen els tres rivals, constatarem que, mentre a Xina l’epidèmia sembla ja cosa del passat (es parla de contagis zero gràcies a la capacitat, per posar només un exemple, de fer nou milions de proves serològiques en només cinc dies) i el creixement econòmic torna a ser present gràcies a les exportacions, les injeccions de diner que ha fet el govern en les seves empreses i el turisme interior que ha fet desaparèixer els xinesos que, fins a principi d’any, omplien Europa.

Al costat d’això, veiem com els EEUU simulen no veure el problema del coronavirus (els seus morts no paren de créixer) tot transmetent missatges suposadament optimistes com el del propi president infectat i concentra tots els seus esforços en la lluita contra la depressió econòmica.

I enfront, el tercer en discòrdia -la nostra vella Europa- es debat en una estratègia de regnes de taifa per lluitar contra ambdós problemes, el sanitari i l’econòmic. Sense massa èxit, tot sigui dit.

Perquè en el front sanitari, la por a ser titllada d’autoritarista o de poc respectuosa de les llibertats individuals, fa que Europa no acabi d’optar per la via del confinament contundent que tant bons resultats sembla haver donat a Xina, i estigui sumida en un marasme d’estats de setge, d’alarma, d’inconsciència o d’inòpia que no fan altra cosa que allargassar el problema i retardar-ne la solució.

Tampoc en el tema econòmic les coses van millor. El tradicional recel amb que els socis europeus miren les injeccions de diner de la UE als estats, ens condemna a una quasi paràlisi que l’imminent brexit britànic -ja anunciat com unilateral pel Regne Unit, probablement gràcies al suport no declarat del seu fill emancipat, els EEUU- pot acabar convertint en una catàstrofe de proporcions gegantines que acabi, com deia al principi, amb un dels tres competidors, Europa, baixant del pòdium del lideratge mundial.

De fet, és el que passa a les competicions esportives que funcionen per eliminatòria. On és a la copa d’Europa, la medalla de bronze? No és doncs estrany que el fair-play entre nacions o organismes que les agrupen, porti camí de desaparèixer. Com a les manades de lleons, el guanyador s’ho emporta tot. Potser per això, els mapes polítics encara mostren Europa com una colla d’estats diferents. Encara que Andorra hagi finalment entrat a l’ONU.