Emocions i música: de la tria personal a la reflexió global

Angle Editorial acaba de publicar un llibre d'aquells que, si entra a casa vostra, s'hi quedarà. En aquesta època de pisos petits i prestatgeries escasses, hem de seleccionar molt bé els volums que arriben per quedar-se i aquest, Melodies de l'ànima d'Aina Vega, és un llibre que val la pena llegir i, després, buscar-li un lloc —al menjador, a l’habitació o al passadís— perquè segur que en un futur l'anirem consultant de tant en tant. I si un cop llegit us entren ganes de regalar-lo, haureu de comprar un altre exemplar, perquè el vostre es quedarà a casa.

Per a dir-ho ràpid: el llibre és un exercici de relacionar emocions (concretament, cinquanta-dues emocions) amb músiques que s'hi escauen. Però el tema és tant interessant, encisador i alhora complex que, per força, va molt més enllà d'aquesta relació que podria resultar plana o "cinematogràfica". Cada capítol comença amb la descripció d'una emoció (malenconia, venjança, tristesa, penediment, desig, esperança, odi, orgull...) que sempre resulta ser una exposició oberta, amb referències a filòsofs i autors que han tractat la qüestió, i després es proposa una obra musical suggerida per aquella emoció. Aquí és on he trobat que el joc era engrescador i ric en matisos: perquè proposa aquesta música i no una altra? Com és que Aina Vega ha arribat a aquesta música a partir d'aquella emoció? Segur que si li preguntés directament em diria: "Aquesta és la meva proposta. Si en tens una altra, endavant! Escriu el teu propi catàleg de melodies de l'ànima!". I això és el que he fet. El llibre m'ha convidat a reflexionar —una vegada més— sobre la música i les emocions que transmet o, com a mínim, les que em transmet a mi.

Confesso que no he llegit el llibre de dalt a baix: he anat trescant d'un capítol a un altre, com si es tractés d'una rayuela en la que, vagi on vagi a parar la pedra, sempre hi surts guanyant. Així, les músiques que l'autora m'ha proposat han anat saltant impunement de Mozart a Poulenc i de Monteverdi a Britten, perquè aquí no es tracta d’explicar la música cronològicament sinó de comentar-la des de l’efecte que té en el nostre cor. En els darrers deu segles la música ha estat una gran transportadora d’emocions (abans també, segur, però ens en queda poca constància) i per això tenim molt on triar. Si dic deu segles és perquè les propostes musicals que recorren el llibre van des del segle XI (amb obres de Hildegard von Bingen) fins a obres actuals (com L’enigma di Lea de Benet Casablancas), de la mateixa manera que hauria de fer esment a vint segles o més pels personatges de referència que van apareixent al llarg del llibre: des dels filòsofs grecs fins a l’actual activista en contra del canvi climàtic Greta Thunberg.

Es nota un gran esforç per crear un discurs que s’apropi al públic general, per no abusar de tecnicismes i per fer entenedor allò que, sovint, és molt complex. Aquesta claredat en el discurs s’aconsegueix en el cos del llibre, però potser en la introducció, per l’afany d’explicar moltes coses en poc espai, ha quedat una mica més feixuc. Però no us espanteu: Aina Vega —amb una extensa formació en música, humanitats i filosofia— s’explica molt bé i ens dona un cop de mà amb un glossari al final del llibre i una bibliografia molt detallada que inclou autors tant diversos com Descartes, Darwin, Adorno, Freud, Plató o Ligeti.

Cal una menció indispensable a J. Mauricio Restrepo, responsable del disseny del llibre i de bona part de les il·lustracions, que aconsegueix crear amb el seu concepte gràfic un acompanyament i una base rítmica molt adequada al llibre. A l’inici l’autora assegura que la música i la paraula són els dos pilars que, de sempre, l’han ajudat a entendre el món: la lectura d’aquest llibre ho ratifica i ens fa adonar que, quan la paraula ja no és capaç d’explicar res més, comença la música; i quan la música acaba i ens convida al silenci, és la paraula qui pren el relleu i ens ajuda a comprendre-la.