Els hi cauran les dents

Ha plogut molt des de la meva època universitària. Llavors, quan volies documentar-te sobre un tema -abans d’escriure- calia regirar hemeroteques. Tot esdevenia molt més feixuc que no pas ara. Obres Internet i ho trobes al moment. Justament és ací on vull arribar: s’atrapa abans un mentider que un coix… En aquesta perspectiva, els qui ocupen posicions de podi són els nostres governants. Menteixen molt més del què parlen, fins i tot.

Això és el que he volgut reflectir mitjançant el títol. El periodista italià Carlo Collodi (del segle XIX) va escriure “les aventures d’en Pinotxo”. Allò que alguns qualifiquen com la síndrome d’aquest personatge representa que es comença a mentir per poc i allò ja no té aturador. ‘Els psiquiatres ho defineixen com una compulsió irrefrenable i patològica’. No es cerca altra cosa que un benefici immediat. Potser no podem pas generalitzar el fet en tots els mentiders, però la classe política que ens “malgoverna” es veu obligada a fer-ho en veure que tot se’ls en va de les mans. Arriben a creure’s les pròpies mentides. En les rodes de premsa teatrals que organitzen i sempre que s’habiliten entrevistes “teledirigides” als mitjans fan d’actors.

Arribats en aquesta conjuntura, no tenim gaire solucions. Passar de tot, plorar o emprenyar-se. És molt fàcil recuperar àudios d’en Sánchez perjurant que defugiria pactes amb Bildu i/o amb “indepes”. Ens ha dut a l’hort. Jo faria un afegitó: hort de les lamentacions.

Per molt que el tal Ábalos ministre i secretari d’organització del PSOE vulgui negar l’evidència del pacte, com pot declarés que Bildu té més sentit d’estat que el P.P. recolzant els PGE? Tot plegat són mentides flagrants… i així no anem bé. Aquests senyors són de fiar? Dins del propi partit, se li han rebel·lat bona part dels seus anomenats “barons”… No m’arribaran a convèncer amb l’argument que “una mentida repetida cent vegades acaba esdevenint una veritat”.

Nietzsche referia que “la mentida més normal és la de l’home que s’autoenganya”. L’immortal Quino -que ens va deixar fa poques setmanes- sentenciava que “no cal dit tot allò que es pensa. És del tot necessari pensar tot el què es diu”. Com a tercera frase antològica -i, d’això, els socialistes en saben “un pou”- Mark Twain parlava de tres classes de mentides: “la pròpia mentida, la maleïda mentia i les estadístiques”… Per tant, queda clar que ens enreden barroerament.

L’adagi vell mai no enganya. Raó per la qual parlo que els hi cauran les dents expressa el meu sentiment que, tard o d’hora, l’electorat els hi passarà factura. Donar gat per llebre pot sortir mitjanament bé a la primeria. En acabar, l’entrellat salta pels aires i tot es fa palès.

El poble és prou savi. No se’l pot engalipar. Mentir és alhora inventar, enganyar, deformar, tapar, disfressar, falsificar, fingir, calumniar… Fins ara, la gran majoria del personal s’ha comportat estoicament. La paciència té un límit. Ací, el percentatge d’errades, parafernàlia, escarafalls i un seguit de posis de bon minyó no dissimulen una gestió prou deficient en la temàtica referida a la COVID19… Amb tants mils de morts pel mig, no ens podem empassar tripijocs i autèntics nyaps en la presa de decisions. No oblidin que un acurat procés de selecció de declaracions audiovisuals resten als anals dels internautes i els hi faran la cara -i potser la dentadura- nova. Poca broma!