La mort del morir

Normalment, tan sols, sobretot al novembre. Avui, però, quan ja duem tot un “embaràs” de pandèmia, em plau fer-ne una reflexió, des d’un prisma diferent. Tanmateix que cap lector no esperi que ho faci de la “vida després de la mort”. D’aquest tema, en sap un pou un antic professor que vaig tenir als salesians de Terrassa (José-Luis Riva i Amella. Més endavant, fou director de Màster en edició a la Facultat de Ciències de la Informació al llarg de molts anys). En concret, intentaré reflexionar sobre “la mort de la mateixa mort”.

A banda de les pròpies creences personals, la mort esdevé el final del cicle vital de tothom. Massa gent la veu dins del misteri, la foscor, la por i l’aprehensió. Tot plegat fa que costi acceptar-ne el propi fet. Més encara quan l’entorn de l’adeu coincideix en circumstàncies com una edat “impròpia”, un accident, una malaltia incurable o un suïcidi.

En tot plegat, em sembla molt interessant la visió de na Montserrat Esquerda, directora de l’Institut Borja de bioètica (a Barcelona). És experta en dol i perjura que la pressa en voler passar pàgina fa que el dolor de la COVID19 ens resti contingut. Proposa -entre altres coses- intentar naturalitzar-la en sí mateixa. La pandèmia ha sacsejat fortament els esquemes d’una societat fugissera amb el final de la vida. Aquesta percepció cal capgirar-la. N’hem de parlar més sovint, malgrat que algú ens pugui titllar de pessimistes o malastrucs.

La crisi sanitària ha provocat situacions inhumanes i mancades de sentiments. Si ni tan sols aquesta fredor i mercantilisme de les residències geriàtriques remouen consciències, anem per mal camí. No hi podem viure d’esquenes. Justament això és allò que algun analista qualifica de la “mort del morir”. Si més no, fins i tot, perquè algun il·lús abriga la hipòtesi absurda que l’home serà capaç de dominar-ho tot, inclosa la “germana” mort. Aquesta tesi no té la més mínima base. Menys encara, veient la imprevisió i sotrac del sistema sanitari global del planeta arran la irrupció d’un virus invisible.

Ací pren el màxim sentit un pensament d’en Leonardo da Vinci: “com un dia ben passat porta un somni joiós, la vida ben utilitzada duu una mort feliç”. Per contra -i, ara, la cita ve de la reconeguda psiquiatra Elisabeth Kübler Ross- “tan sols entenem que tenim un temps limitat, que no sabem quan s’acaba. Llavors, volem començar a viure cada jorn al màxim, com si ja no en vingués cap més al darrere”.

“La por envers la mort es basa en la por envers la vida. Un home que viu plenament es troba preparat per anar-se’n en qualsevol moment”. Podrà semblar un joc de paraules, malgrat que ací entenc que l’escriptor conegut com Mark Twain ho encerta totalment.

Retornant a suggeriments concrets de na Montse Esquerda, val a dir que la neutralització d’aquesta mena de problema rau en les cures pal·liatives. Cal, tanmateix, un veritable canvi de model. Assolir que la gent mori bé -no pas en solitud, com ha passat amb la COVID- no ha d’anar només a lloms del sistema sanitari. Hom fa necessari que tota la societat ho accepti i assumeixi com a seu.

Fent un sentit reconeixement envers la tasca impagable de tota la gent que hi treballa amb estima, no podem qualificar la mort de cap pacient com a “fracàs”. Tal vegada sí que ho és quan hi va acoblat el patiment. La mort en sí mateixa, però, no ho és. Si no tenim clar aquest matís, fracassem a l’engròs.

Si la pandèmia no ens ajuda a obrir els ulls davant la mort, haurem deixat passar una ocasió molt adient per a integrar l’hora de l’adeu en la normalitat de la nostra vida. Ens convé retrobar i combinar, en justa mesura, el sentit del guariment i el de tenir cura dels pacients. Ací, òbviament, hem de fer molt més que una estirada d’orelles a la classe política, en una absurda, vergonyant i recriminable línia de retallades. L’exigència d’un cabal d’inversions important en tot el sistema sanitari i una projecció especial -més sentida- amb la nostra gent gran esdevé una prioritat d’urgència màxima.

En realitat, les assegurances de vida ho són de mort. Per aquesta via, mai no positivitzarem l’entrellat del què estem parlant… Acabo, amb els versets d’una conegudíssima cançó escocesa: “No és un adéu per sempre. És solament per un instant… El cercle refarem i fins potser serà més gran.” Visca la vida!