L'enclusa personal

Quan escric, sento una forta responsabilitat. Procuro ésser coherent amb els qui em llegiran. Faig per suggerir algun element de reflexió que els provoqui alguna reacció. Si no assoleixo aquesta fita, entenc que he perdut hores del meu temps… Al llarg dels serrells derivats de la crisi sanitària que patim des del primer trimestre d’enguany, aquesta percepció ha anat in crescendo. Sóc conscient que el desencís s’ha abraonat damunt l’estat d’ànim de força gent. És per això que entenc que el caliu dels meus continguts s’ha d’afinar.

En aquesta conjuntura, avui parlaré d’un gran novel·lista francès, de finals del segle XIX: Émile Zola. Se’l considera el pare/fundador del moviment naturalista. Un corrent filosòfic que es basa en demostrar com els factors genètics i ambientals incideixen força en el comportament i tarannà de cada persona.

Sense ferir susceptibilitats, una de les conseqüències que més em preocupa de la COVID19 és el criteri que algú ens vol imposar de desfer la sociabilitat ja per sempre. De cap manera! Darrere d’aquesta tesi, s’hi amaga un entorn social força desgavellat. Una elit farcida de béns, en front d’una part important de gent que malviu en la misèria. Rics més rics que esclafen el propi aire que respiren els qui el meu pare batejà com la “classe sobrera”. No hi ha dret.

Davant de polítics amb un rerefons sentimental a flor de pell (com la cancellera Merkel), citaria un estol de personatges patètics a casa nostra. Segueixo esperant -amb candeletes- algun “gest concret” de la seva part, de cara a “repartir” entre els qui ho passen malament. D’aquests, n’hi ha al govern central, al del principat i al del conjunt de les altres 16 autonomies que configuren el país de “la pell de brau”.

Que sortís -a finals de novembre- en Josep Mª Argimon (secretari de salut pública de la Generalitat) bo i dient que el seu govern havia precipitat la segona desescalada per manca de recursos clama al cel. Per què no clamava contra els darrers presidents catalans que venen prioritzant l’opció “indepe” per davant del benestar col·lectiu del país?

Ací, unes sentències de n’Émile Zola el descol·loquen: “cadascú forja el propi estil a la enclusa terrible dels terminis diaris / A través dels segles, la història dels pobles no és altra cosa que una lliçó de tolerància mútua /. El passat esdevé el cementiri de les nostres il·lusions”… És clar que no tenim prou recursos. La corrupció política i la deriva perduda en il·lusions falses ens ho han malmès tot. Per tant, cal denunciar amb rigor el malbaratament suïcida en virolles que no menen enlloc. Alhora, requerir l’extorn immediat de les xifres “atracades” a les finances col·lectives amb comissions dipositades a bancs andorrans per part de qui ens va mal. presidir durant 23 anys.

En Zola demanava força d’esperit davant la dificultat: ”l’única base per a viure és creure en la vida, estimar-la i aplicar l’enteniment per a conèixer-la millor… No sóc pas jo qui és fort; ho és la raó i la veritat”.

Prenent altres temes de l’actualitat més immediata, aplaudeixo el coratge de n’Enric Juliana a l’hora d’analitzar profundament -sense cap embut- la problemàtica ultradretana i esguerrada d’una facció important de militars retirats. No s’hi val a anar amb pegats. La veritat tan sols té un camí… En canvi, recrimino en Pere Aragonès (president en funcions de Catalunya) el que tapi el desvergonyiment d’un tal Josep Costa i Rosselló. Calia -i encara hi és a temps- defenestrar el vicepresident primer del parlament català, després de reunir-se (en secret) amb sectors feixistes catalans. No essent contundent, el propi Aragonès resta en situació d´“offside”...

…Volent forçar una solució “per la tangent” i fent sortir una patètica portantveu del govern (la consellera Budó), amb la estratagema pretesa i macabra d’apaivagar aquest “tortell”, dibuixa clarament el perfil incompetent de tots plegats. Qui la fa, que la pagui! Sense contemplacions i/o excuses de cap mena. “Al pa, pa… I, al vi, vi!”

Mai no passa res. Tot es pretén que s’esvaeixi al bell mig d’una “naturalitat” purulenta. Contra aquest estil de governar on val tot, advoco per recuperar i contrastar el pensament d’un valuosíssim Émile Zola. El país ho agrairà amb escreix. Bona falta ens fa a tots plegats… De manera especial, a aquells sectors que malviuen al llindar d’una autèntica i preocupant exclusió social. No és pas que tracti de retrocedir el rellotge dos segles, no! Tan sols cerco un món més just i habitable per a tothom. No només per a quatre espavilats.