La cultura de l’espectacle

Jameson afirma que la cultura és la “d’aquí i ara”, de viure sempre al moment. Ara, no hi ha temps ni espai mental per poder fer reflexions degut a la velocitat de dades d’informació, d’inputs rebuts, provocant que qualsevol informació donada al minut ja és informació caducada i sense contrastar.

Mentrestant, Baudrillard, afirma que en el món postmodern no hi ha realitat sinó que el que  existeix és un “simulacre de la realitat”, similar a una realitat virtual que han creat els mitjans davant la frustració del sistema. Només reprodueixen el seu reflex, la veritat mundial reproduïda de forma parcial, generant hiperrealitats, és a dir, de realitats simulades imposades subtilment en l’imaginari col·lectiu.

Tanmateix, els “media” ens atorguen el que volem, per a fomentar una societat de consum, jugant amb la percepció i comprensió de tot el que va succeint, reproduint i manipulant la realitat, millorant o inflant les característiques del producte o de la informació. Aquests produeixen una cultura de l’espectacle mitjançant jocs de llum amb celebritats o persones que cultiven el cos i la imatge superficial, fixant així estereotips de persones que s’allunyen de la diversitat humana.

Però, les persones s’identifiquen amb aquests discursos, amb aquests personatges que els “media” han creat. La fórmula que usen és la bellesa física, els romanços, la delinqüència racionalitzada i un sistema competitiu. Inclòs, els informatius, de vegades, donen notícies d’aquests personatges com si fos informació veraç envers d’informació dissenyada per la cultura de l’espectacle. Però, tot això és cultura?

Baudrillard diu que estem en un estat social secundari, absent, emboirat, sense significació, confusos, irresponsables i sense un procés intens de reflexió. I, el problema esdevindrà quan això sigui l’únic que existirà sense tenir cap altra opció.

Malauradament, ho podem observar en el món polític, el qual empra aquesta “cultura de l’espectacle", amb discursos molt ben estudiats, frases breus, paraules clau que remouen qualsevol cos emocional, totes elles expressades amb un to de veu adient. Al mateix temps, l’orador és una persona estereotipada en un  cànon de bellesa perfecta, amb roba informal però de qualitat, ben pentinats i amb un maquillatge que atrau qualsevol ull. És a dir, s’ha creat una “política de masses” que el que pretén és tenir una gran massa de persones que consumeixi el seu discurs.

Per tant, la política s’ha tornat un producte de consum de masses en comptes d’una gestió de la societat informada, reflexiva i conscient de la influència que tenen els programes electorals en les nostres vides individuals i socials. Podem observar, que la funció informativa dels “media” ja no és la d’informar a la ciutadania, sinó la de confirmar i reafirmar els discursos polítics atractius i emocionals, amb la finalitat d’atreure els oients que es convertiran en potencials consumidors del seu producte.

Aquest consumidor preferent de la postveritat, generalment gent de classe mitjana, es senten d’una classe social que no els pertoca en sentir aquests discursos, provocant una falta de consciència de classe i una dissonància en la seva realitat. Gràcies a aquest procés, les persones prenen decisions envers aquest símil, comprant discursos de polítiques repressives dels seus opressors.

Observarem doncs, que la postveritat, mot que encaixa en els escenaris “post” que vivim en la postmodernitat, es correspon amb el capitalisme postindustrial, amb la societat del post-benestar convertida en la societat del malestar; i amb la postmodernitat, caracteritzada per un pensament fluid, impressionable, subjectiu i narcisista. La postveritat com a mitja veritat adornada amb una emoció, que ens porta a dir que la veritat o les dades científiques després d’un anàlisi rigorós, interessen menys que les creences, que els sentiments, que els líders o que els “trènding” tòpics.

Podem concloure que, en el marc de la postveritat, es requereix, a priori, aplicar el camp del saber, de l’educació i de la maduració de l’opinió pública, recuperant la memòria històrica, els valors ètics i morals, i la consciència de classe, per tal de poder tenir una resposta crítica, reflexiva, profunda i analítica de la informació i dels inputs que ens van arribant constantment al llarg del dia.

https://olgasancen.wordpress.com/