Las gratitudes

Si a la seva anterior novel·la Les lleialtats ens obria el món de les relacions entre els protagonistes fonamentades en els dubtes, les intuïcions, el descobriment de secrets familiars, les variacions de l’autoestima la  novel·la explorava neguits i frustracions, deixant, això sí, una petita escletxa a l’esperança. Malgrat la soledat, les ferides i els desencontres.

Ara a Las Gratitudes Vigan ens situa davant la vellesa i com moltes persones en aquesta etapa de la vida tenen necessitat de sentir al seu costat a altres persones i com l’agraïment pot compensar la dedicació que han tingut altres persones amb  nosaltres, tenint-ne cura, vetllant-nos.

La novel·la és molt emotiva i més ara quan hem vist com la pandèmia ha afectat directament a la gent gran i més encara aquella que vivia a les residències

Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) viu a París i és mare de dos fills. L'any 2001 va entrar en l'escena literària francesa i poc després amb la novel·la No i jo (Edicions 62, 2007), centrada en l'amistat entre una adolescent inadaptada i una solitària jove sense sostre, va obtenir un gran èxit de crítica i públic, confirmat amb el Premi dels Llibreters francesos i va ser portada a la pantalla per Zabou Breitman; un ressò esdevingut internacional amb la traducció de l'obra a vint llengües. Les hores soterrades (Edicions 62, 2009) la va confirmar com una de les autores franceses actuals més rellevants, és també una de les obres que va tenir un notable èxit en la que es narra la història de l’encontre d’una dona, executiva d’una empresa i un metge dels serveis d’emergències i la relació que es crea i la relació que potser s’hauria pogut produir i res no s'oposa a la nit on relata en to autobiogràfic la relació amb la seva mare que va obtenir un reconeixement ampli i nombrosos premis per la valentia de la narració i per la cruesa sense acarnissament d’una relació conflictiva i difícil, el llibre ha suposat la seva consagració crítica i de lectors. Ha obtingut el premi Renaudot, el premi de novel·la FNAC, el premi de la revista Elle, el premi de novel·la de France Télévision i el gran premi Madame Figaro, i ha estat finalista del Goncourt, del Fémina i del Médicis, i alhora ha obtingut un èxit aclaparador de lectors. També col·labora en diversos projectes de guions i participa en un seguit de programes culturals en diverses emissores de ràdio i de televisió. Abans de Les lleialtats va publicar Basat en una història real on afrontar la crisi de creativitat dels escriptors i les suplantacions de personalitat. Ara torna amb un llibre carregat d’emotivitat

La novel·la es presenta a la Michka una senyora que en la fase final de la seva vida és ingressada en una residència per gent gran. La seva salut es va deteriorant i va perdent la possibilitat de la parla. Dues persones tenen un interès per la senyora Michka Seld per una banda la Marie recorda que quan era nena i la seva mare s’absentava la senyora Michka la cuidava i per tant hi ha una certa correspondència en tenir cura ara, li correspon a la Marie agrair el que havia fet la senyora Seld quan ella era petita. L’altre el Jerome que des d’un de punt de vista professional tracta a la senyora Michka. És logopeda i s’entesta en que la Michka pugui, ni que sigui de manera parcial, recuperar la parla. Està afectada per una afàsia i per ella és una malaltia angoixant ja que tota la seva vida havia treballat de traductora per tant de treballant amb lletres i paraules, lamentablement amb la malaltia i la decrepitud de l’envelliment ha anat perdent capacitats.

Però els dos personatges acabaran involucrant-se en el desig, potser ja el darrer de Michka, l’anciana voldria retrobar a una família, un matrimoni que la va salvar de la persecució dels nazis i evitant-li que fos deportada a un camp d’extermini, la van acollir i van amagar-la de la persecució de la policia alemanya.

Per part de la Marie hi ha una voluntat de retorn de l’afecte i la gratitud, durant la  seva infantesa la Michka li va donar el seu afecte i ara ells li retorna mentre embarassada es planteja si serà o no una bona mare. Dubtes que a través de la seva gratitud vol esvair. Ara li retorna l’afecte que va rebre, cuidant-la i estimant-la en els seus darrers moments.

I per part de Jerome és un repte professional però que es va tenyint també de sentiment a mesura que avança amb la seva feina.

La novel·la és també una reflexió a l’entorn de com es tracta avui la vellesa. La novel·la escrita abans de la pandèmia ara pren un major protagonisme amb la situació que hem vist i patit al llarg de la pandèmia i els nivells de tragèdia que es va viure. L’autora reflexiona sobre la poca importància que la nostra societat dona a les persones grans, la pandèmia ho ha reflectit cruament. La novel·la també hi reflexiona. De Vigan recrea la seva pròpia infantesa quan va ser cuidada per una tia seva, la seva tia Monique, que va acabar també a una residència. La mostra d’agraïment cap aquesta persona que va cuidar-la a ell i a la seva germana quan la mare havia de seguir algun tractament.

Les gratituds està escrita gairebé com si fos una obra de teatre, a partir de diàlegs intensos i monòlegs interiors de cada un dels personatges, només amb tres personatges dins de l’espai narratiu en el marc de la residència: les dues dones i un logopeda que ajuda la Michka en les setmanes finals que la porta a inventar paraules  incomprensibles pels altres. La novel·la manté la senzillesa en l’estil propi de l’autora, ella mateixa ho explica. “A mi em preocupa la reflexió sobre els sentiments, siguin aquests bons o dolents i no sé per què hauria de prohibir-me els bons. L'única cosa que no em permetria és caure en el sentimentalisme”,

I sobre els sentiments que dominen a la novel·la. “Som agraïts si reconeixem que estem en deute amb algú i per tant, una certa vulnerabilitat. I és que no es pot avançar si ens creiem que no li devem res a ningú. Jo espero viure en un món en el qual siguem capaços de reconèixer això”.

Narració emotiva i de gran interès.

Las gratitudes
Delphine de Vigan
Col·lecció Panorama de Narrativas 1041
Editorial Anagrama
En català Col·lecció El Balancí. Edicions 62
Barcelona, febrer 2021