Sitges, només sol i calitges?

Pretenen sobretot despertar la curiositat i excitar, si és possible, la imaginació sobre allò que va ser un dia, i el caliu què en queda de la foguera que havia estat. El lector més interessat en conèixer una descripció més científica de la història, en aquest cas de Sitges, té una eina valuosíssima en els quatre volums de l’excel·lent ‘Història de Sitges, Època Antiga, Medieval, Moderna i Contemporània’, editats entre els anys 2006 i 2013 per l’ajuntament de la vila, una notable empresa. De tota manera tampoc em dedico a la fantasia recreativa, les dades que es donen són extretes de prestigiats treballs històrics.

Començo apuntant que a mi sempre m’havia semblat que el Sitges més antic vivia de cara a la platja de Sant Sebastià i al territori que avui considerem “interior” del massís de Garraf. L’extensa platjada del cantó de Garbí, des de la Punta del Baluard fins el llunyà roquer de les Coves, sota de Miralpeix, em semblava massa desprotegida i exposada a tots els vents. Però aquesta estreta i vasta extensió de sorra banyada pel sol i humitejada per la mar havia d’esdevenir el futur de Sitges, i avui és una de les claus que sostenen l’economia local; mes no crec que fins arribar als segles XVII i XVIII fos un indret de gaire profit pels antics sitgetans. A partir d’aquests segles als navegants i comerciants de la vila els calgueren espais més vastos que la recòndita cala de sant Sebastià per a l’exportació dels vins i aiguardents. En canvi aquesta amagada cala, protegida per la roca de la Punta de les assoladores garbinades, havia estat un excel·lent refugi per els pescadors i els quatre bastiments que poguessin fer curts cabotatges al llarg del litoral; tot i que durant un temps, a la mateixa cala de Sant Sebastià, el resguard denominat Port de n’Alegre (no Port Alegre) retingués l’operativitat d’embarcador. Cal observar, però, que si la Punta protegeix de les garbinades, aquest mateix promontori protegeix la platja de la Fragata, el racó sota el Baluard, de llevantades i mestralades tan danyoses com el neuròtic i tornadís garbí. En fi, que aquí ens trobem un estratègic indret amb dos possibles refugis costaners, un punt ideal doncs per a dedicar-lo al dipòsit de grans quantitats de cereals en SITGES, dipòsits tallats a la roca en un espai convenientment adequat per defensar el que es produeix a l’interior -a les recollides planades interior del massís, als grans masos i petits vilatges- i conservar els que arriben de l’exterior, dels extensos i inexhauribles camins de la mar. Vet aquí que ja tenim la raó del perquè Sitges té el nom que té. I en aquest aspecte ni el savi filòleg Joan Coromines, en el seu ‘Onomàsticon Cataloniae’ no té res a dir-hi, sinó confirmar-ho. «El de Sitges era un fort castell roquer, voltat de les ones; i encara estava separat per un fossat del caseriu que s'hi va anar fent, davant per davant: estructura que no fou rectificada fins al S. XVIII. És segur que plantà cara a Almansor i aquest no podria prendre SITGES sense un formalíssim setge. Per poder resistir en aquelles defenses no podien ser poques ni petites les sitges de cereals que hi enfondirien en la roca viva»

És fàcil d’observar com el reducte més antic de la població -com va demostrar-se en recent excavació- quedava tancat entre el carrer Barcelona i el cap d'amunt del carrer Major, just al lloc on s’hi alçava la Torre de les Hores; on un gentil botiguer ha tingut el civilitzat pensament de conservar darrera un vidre, a mena d’aparador, un tall de la muralla que confinava per aquest cantó l’elevat puig vora la mar, emplaçament inexpugnable que protegia els dipòsits excavats a la roca on els habitants del territori emmagatzemaven el cereal. És fàcil observar -reprenent el fil- com tot aquest reducte, que deu coincidir amb l’antiquíssim poblat ibero-romana, es vessa cap a llevant desaiguant cap a la platja de sant Sebastià pel vell torrent dels Ases (carrer Rafel Llopart).

Al principi de l’article us deureu haver adonat com he senyalat entre cometes la paraula “interior” per referir-me al massís de Garraf. He volgut subratllar aquest “interior” perquè jo diria que avui quan en referim a aquest territori, l’interior del massís, el veiem com un indret apartat, poc productiu, econòmicament i socialment. Aquesta percepció actual del massís era ben diferent anys enrere; la desertització dels masos i pobles del massís és cosa moderna, no va més enllà de les primeres dècades del segle passat. De totes les poblacions del territori, Ribes, Vilanova, Cubelles, i Canyelles, amagada sota el Puig de l’Àliga, Sitges és la que històricament ha viscut més de cara a aquell interior productiu del massís, el Garraf dels grans masos i vilatges: Jafra, Campdàsens, el Camp-gras, La Pleta, Liona, Olivella, la sortida dels productes dels quals era Sitges, i també a Sitges “baixaven” per a festes i altres esdeveniments socials els seus habitants. Un amic sitgetà em contà que cap els anys seixanta algunes famílies sitgetanes van refer les casetes de la isolada Olivella per anar a passar-hi vacances. De fet els camins més directes que surten d’aquests nuclis, Jafra i Olivella, tenen tirada cap a Sitges, camins que mai han estat esborrats i que avui, amb la practica del senderisme el ciclisme de muntanya tornen a ser prou concorreguts, a Jafra i la Plana Novella, a Campdàsens, a Olivella, i fins a Begues. De Begues, a la ratlla del Baix Llobregat i al bell mig del massís parteix, segons el ‘Mapa de Patrimoni Cultural. Xavier Esteve, «Camí de Sitges, que com el seu nom indica, uneix Begues amb Sitges tot passant pel terme municipal d’Olivella. El seu traçat començaria al centre del poble (Hostal Vell), des d’on, en direcció sud, avançaria vers la muntanya en direcció sud (...) A partir d’aquest punt el camí segueix en direcció sud-oest passant per Mas Grau, el Corral de’n Romagosa, per sota de Carxol i les Penyes Negres, sempre arran de la riera de Carxol, deixa el terme municipal de Begues ben a prop de la Plana Novella».

A Begues el camí de Sitges es trobava amb la “via Mercadera” -les restes de la immemorial via Augusta romana-. Avui per seguir aquests camins el més assenyat es arribar-se pels volts de Mas Alba on es poden tornar a trobar.

Antany aquestes rutes deurien partir de l’entorn de la muralla del camí/carrer de Barcelona, que com altres carrers/camins de Barcelona de la comarca (la Geltrú, per exemple) transcorren arranats a l’exterior de la muralla medieval. Un clar indici d’aquesta situació la proporciona l’existència d’un carrer de Jafra que comença, o acaba, en el de Barcelona. Des d’aquest indret partien els camins que anaven cap al que avui denominem “interior” del massís, que ja hem dit que pels vells sitgetans no tenia aquesta sentit d’apartat sinó que era l’extensió natural del seu hàbitat. Un cop hem seguit el que partia cap a Olivella i Jafra; aturem-nos en l’altre important camí que deuria partir en direcció els castells de Gavà i Castelldefels arrapant-se pels cingles que donen a la mar. De l’existència d’aquest camí de les costes coneixem dues al·lusions literàries que comentarem tot seguit. La primera la proporciona un vers de Manuel de Cabanyes, poeta preromàntic vilanoví, en el seu poema ‘A Marcio’

«Por la angosta senda de Garraf riscoso

Corcel desbocado dirigir sin riendas,

O por las furentes olas del

Egeo Barquilla regir...».

Sembla evident que aquesta «angosta senda del Garraf riscoso», ha de referir-se a aquest caminoi angost; i la següent invocació a les «furentes olas del Egeo...», no deu poder suggerir altre paisatge que la mar combatent els rompents del massís. Per aquesta «senda riscosa», per aquest viarany agosarat, només podien arriscar-se homes i mules -encara que el jove Cabanyes cavalqués, si donem crèdit al seu vers, en desbridat corser. Una altra referència la trobem (la trobo jo, no comprometo a ningú altre en aquesta ocurrència), en la llegenda del ‘Pas de la Mala dona’, perquè si hi ha un Pas, encara que aquest porti un nom tan atziac, és evident que hi ha un camí, i aquest Pas la llegenda el té ben documentat: a la penya que surt més mar enfora, abans de baixar cap a la cala que duu el nom del massís. Una tercera notícia més inequívoca (i sinistre) ens la proporciona Àngels Parés en la ja mencionada ‘Història de Sitges’ quan escriu que el 1571, «(...) prop del començament del camí de les costes [hi havia] una forca de la qual penja un cos esquarterat. Són els membres d’un bandoler»

Abans de tancar aquest primer article sobre Sitges, i donat que ja hem encetat el capítol dels records èpics, els camis sempre han participat del mite heroic, vull destacar-ne un altre de ben curiós i incitant, suggestiu; podríem dir que el cas sembla avançar en uns quants segles la futura atracció de VIPs per part de la blanca vila. El capítol ens remet a una bella amistançada reial, Sibil·la de Fortià, anomenada la Fortiana, dama empordanesa de nom estimulant -i pel que es dedueix de la ventura, també d’inqüestionables encants. Sibil·la de Fortià va ser, primer, amant del rei Pere el Cerimoniós, per posteriorment ascendir a l’estat d’esposa i reina. Aquesta última associació amb el monarca li comportà la manifesta malvolença dels fills reials nascuts amb anterioritat al seu matrimoni. A la mort del rei, tement les represàlies dels infants, la reina fugí, refugiant-se, segons uns documents a Sant Martí Sarroca, i segons uns altres al castell de Sitges. Jo em decanto pel refugi de Sitges, molt més escaient per una dama dels hàbits com la Fortiana, sobretot tenint en compte que havia fugit amb totes les joies i robes reials. Sitges, vora la mar, donaria a la reina molta més possibilitats de seguir fugint que no pas el castell de “Sa Roca de Sant Martí”. Per aquells anys Sa Roca era un isolada fortalesa de la planada penedesenca, que en aquells segles era terra de cereals, havent oblidat la vinya; com si que la coneixien ─si hem de fer cas a la llegenda de la malvasia─ a la plana litoral i a les terres del Garraf; i jo soc addicte a la llegenda.

Guia il·lustrada de l’Havana xica