Una història de Covid en 1a persona

Tot i que jo prenia les mesures pertinents per evitar el contagi del covid al final vaig caure en les seves mans. Aquest em va tenir 104 dies hospitalitzat, 27 dels quals entubat i inconscient dins la Uci. Van ser uns dies molt durs per diferents raons entre ells per la impossibilitat que els familiars em fessin visites a l’hospital. En aquests moments es quan estàs més pendent de les trucades telefòniques que algun metge al llarg del dia et fan al mòbil explicant  l’evolució general del pacient en les darreres hores. Aquest exercici tan humà no sempre era diari sinó que a vegades per diversos motius se saltava alguna jornada deixant a la família totalment inquieta sense poder saber com estava la situació del pacient. Evidentment el covid no és una infermetat amb una evolució clara. Potser avui avançaves quatre passes i al dia següent tiraves tres passes enrere sense causa justificada. Aquest era el seu joc i molts cops es feia difícil consolidar etapes sense cap risc de fer marxa enrere en els següents dies.

Un altre tema clau va ser la manca de comunicació oral que durant molts dies  per causa de la traqueotomia no podia articular cap so vocal. Només es podia llegir en els meus llavis i en les rallotes que podia fer en una llibreta que tenia a l’abast perquè no tenia ni força a les mans per escriure amb cert estil per poder ser interpretat.

Tenir el covid en un hospital és sinònim d’estar aïllat perquè no es pugui transmetre a altres persones. Quan algun sanitari et visitava per portar el menjar o connectar el medicament sempre ha d’anar ben protegit amb els “epis” corresponents. Aquest fet provocava que les visites de personal mèdic que podies tenir eren les necessàries per a les teva evolució hospitalària. No hi havia quasi visites extres per evitar el risc de contagi. Aquest aïllament també era de dins l’habitació d’on no podies sortir ni al passadís per evitar qualsevol risc a la resta.

La història del covid és el gran triomf de la soledat d’una persona envers la societat. Una persona que està separada dels familiars i amics que tenen força entrebancs per anar a veure-la. També s’hi afegeix la incomprensió per part de la gent del voltant  quan vols dir alguna cosa i no ho pots fer perquè no pots articular cap so i necessites d’algú que sàpiga llegir els llavis. Una gràcia que alguns sanitaris han anat treballant durant aquests mesos de pandèmia amb molts bons resultats. No cal que parlem de la manca d’ús de mòbils perquè durant el covid, en alguns casos, perds la massa muscular als dits que no et deixa enviar missatge escrits a través d’algun mitjà electrònic.

Una dels altres danys col·laterals del covid és la impossibilitat de menjar. Els purés variats es convertiran en la base de l’alimentació mentrestant tens un respirador automàtic o similar connectat a la teva tràquea. Sort que pels hospitals que he passat hi havia un assortit de iogurts d’una marca molt coneguda que suplien aquest animadversió a aquests preparats semi líquids que podien tenir tots els sabors fins i tot a patates xips, però que cada cop li costava més assimilar a l’estómac.

El covid és molt dur per a les persones que el pateixen i per als familiars i amics perquè vius aïllat en un futur incert. Molts cops afecta a més d’una persona de la bombolla familiar. Alguns cops pots arribar a intuir per on ha vingut, però moltes altres vegades és una cosa que et trobes sense haver comprat, a priori, cap número de la loteria. Cada pacient viu el seu covid diferent de la resta. Hi ha gent asimptomàtica i altres que han perdut la vida sense una raó amb certa lògica perquè depèn de molts factors que et poden posar a un costat o altre de la ratlla. Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair a tot el personal dels hospitals on he estat durant aquest quasi 4 mesos per a seva atenció i cura: Hospital Universitari Joan XXIII, Hospital del Vendrell i Hospital Santa Tecla de Tarragona. Val a dir que en tots els centres ja en el dia a dia hi ha uns serveis bàsics i falta personal per arribar a tot arreu. Aquest esport de tirar del xiclet algun dia es pot tornar en contra de tots i la societat en general tothom en sortirà perjudicat. Fan una gran tasca els nostres sanitaris i és molt trist que els seus responsables polítics no la reconeguin i mal visquin amb contractes temporals mal encadenats i promeses mai complertes.