Sitges, qüestió de noms II

Geogràficament aquest mateix territori ha estat molts anys integrat en la regió històrica del Penedès, i amb més anterioritat les poblacions rurals i urbanes que van ocupar-lo -i que avui ens dediquem excavar a veure què en resta- quedaven dins el domini del que els primers geògrafes romans descriviren com habitades pels cossetans, una de les tribus iberes que ocupaven una part del litoral que més tard seria Catalunya. «L’existència de la Punta -escriu Xavier Miret i Mestre, en ‘Història de Sitges-III’- un pujolet a ran la mar defensable, arrecerat dels vents i al bell mig de les terres planes costaneres va permetre que s’hi establís població permanent ja en època ibera i romana, i que renasqués una població en el segle XI, ja amb el nom de Sitges...».

Però aquell pujolet ran la mar que descriu Miret i Mestre, ja era Sitges? Ja duia aquest nom? O potser senzillament l’anomenaven el puig de les sitges (un pujolet on hi ha moltes i bones sitges?). L’evidencia mostra que era un indret estratègic que els primitius habitants van trobar ideal per a poder defensar les seves reserves alimentàries, i amb elles la possibilitat de subsistència pels anys de males collites; l’única de les maneres que han fet possible la continuïtat dels vells pobles. Alhora aquell pujolet era un indret ran del més important camí que s’obria als homes de l’antiguitat, la mar. La mar, doncs, els seus camins francs, més l’estratègic indret damunt del puig de les sitges que ocupaven van ser el medis que van conformar el futur Sitges. La mar -i els seus camins- possibilitaren que la primera forma escrita d’aquell indret singular: un puig vora la mar on s’hi havien excavat bona estesa de sitges (Ciges), codificat per una grafia (una paraula traslladada sobre un suport) és el que ha fet que perdurés la memòria d’aquell remot passat fins la nostra contemporaneïtat. Entrada l’edat històrica, els vaixells romans que resseguien els camins oceànics van albirar aquest litoral i van anotar a les seves cartes els nuclis de població que s’hi alçaven. Des d’aquells vaixells, els primers geògrafs divisaven apartades poblacions que traslladaren als papers; i va ser des d’aquell moment que les poblacions del litoral que, amb el segles, prendria el nom de Garraf/Penedès, entraven a la història. En el Capítol 5 de la ja mencionada ‘Historia de Sitges, volum I’, V. Revilla i J Garcia, citen els textos de Pomponi Mel·la i Plini el Vell on hi apareix el litoral penedesenc i se citen dos rius (magres, diuen), el Subi i el Maius, aquest últim situat entre les poblacions de Tolibi i Subur. Aquests punts geogràfics, rius i poblacions, els situen entre Barcino i Tàrraco... no patiu, no és de l’interès d’aquest article entrar en la qüestió de sí la vila actual s’alça damunt d’aquella Subur pretèrita, amb -l’ostentós, però atractiu- adjectiu que va ser rebatejada. Però és cert que si els savis geògrafs romans no va errar en les seves observacions, en alguns lloc de la costa entre Barcelona i Tarragona deuen reposar les dues poblacions citades, i el puig de Sitges (o potser el proper puig de sant Gervasi (Darró)) i pocs indrets més, diria que tenen preferència per identificar-s’hi. O sigui, que a l’espera que fruit d’altres investigacions -o casualitats arqueològiques- facin apareixer més notícies, podem seguir ambicionant ser els preferents beneficiaris de les enigmàtiques Subur o Tolibi. Però mentre no apareixen més evidències l’assumpte queda com va deixar-lo Joan Llopis i Bofill en el seu ‘Assaig històric de la vila de Sitges’: «...puix si bé no manca qui opina fossin Sitges, altres n’hi ha que proven el contrari, sens que fins avuy (sic) s’hagi pogut resoldre aquesta qüestió».

Tornem on érem quan hem dit que la mar ha conformat Sitges, ho faig amb les veus autoritzades de Carme Montané i Àngels Parés «Hom sap que la vila va ser el port comercial de les terres penedesenques, i la pesca fou un dels motors econòmics més destacats de molts sitgetans. Per tant degué comptar (...) amb un port situat al peu de la muralla (a la Fragata) que rebia el nom de port del Raval... [i] Degué existir un altre port natural a la platja de Sant Sebastià (...) que donà origen al topònim port de n’Alegre...». La vila, doncs, com vaig apuntar en el primer d’aquests dos articles, és privilegiada per la naturalesa amb dos ports que guarden el litoral, un resguardat de les funestes garbinades i l’altra dels calamitosos temporals de llevant. Essent doncs la població abocada als camins de la mar no tenia altra sortida que explotar-los, aprofitar-los per enrolar-se a la marina mercant o militar, o fer-ho en les pesqueries, ambdues opcions, i sobretot en segles passats, ben aventureres. De la primera se’n coneixen varis incidents on participaren mariners sitgetans, potser un de les més destacats sigui el de la intervenció d’un bon nombre de mariners locals en la batalla de Toló, port de les costes provençals. Això va ser durant el funest regnat de Felip V i Isabel de Farnesio, segona esposa del monarca més coneguda com la Parmesana. Aquesta reina va ser introduïda a la Cort madrilenya pel bisbe de Malaga, clergue de singular temperament que tingué la humorada de presentar-la com segueix:  «Se trata de una buena muchacha de veintidós años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás ha oido hablar de nada que no sea coser o bordar». Però la Parmesana no va resultar tan càndida li semblava al bisbe, que en qüestió de senyores no deuria anar prou advertit, i van ser precisament les intrigues de la reina per conservar el poder pels fills, la causa que originà la funesta “embarcada” dels mariners sitgetans -i mai tan ben expressat amb el terme mariner l’infortuni d’aquells sitgetans. En fi que en aquella batalla de Toló de 1744 entre les esquadres espanyola i anglesa, a les naus espanyoles anaven enrolats una quantitat de sitgetans. L’Esquadra espanyola es trobava cerclada en aquest port provençal, i segons assenyala David Jou en el capítol 5 de ‘Història de Sitges III’, en finalitzar la batalla entre ambdues esquadres, l’espanyola havia perdut 600 homes i 3 naus. Entre els mariners perduts n’hi degué haver de sitgetans, les famílies dels quals, vint anys després de la batalla «els seus hereus encara reclamaven “los alcances [soldades o indemnizacions] que por razón de navegación al real servicio que hizo personalmente en la Real Armada Real (...) en los mares de Tolón en el Reyno de Francia».

Deixem però la bel·licositat, qüestió a la qual només he fet referència pel seu to èpic i excepcional; passem a l’empresa econòmica. Entre aquestes triem l’aventura quasi colonial de la fundació de la Figuereta (la Higuerita) població fundada en una illa que el terratrèmol de Lisboa de l’any 1775 feu sorgir a l’estuari del Guadiana; aquella illeta nascuda de la tel·lúrica revenxinada del cap-de-vall de la península, avui és coneguda com Isla Cristina, a la província de Huelva. Diu la llegenda local que la Figuereta/La Higuerita (avui Isla Cristina) va ser fundada per mariners sitgetans. A la Wikipedia, hi diu que «Aquesta localitat va ser fundada per pescadors catalans, en concret per Arnau, de Canet de Mar, patró de pesca, que es va establir allí el 1756, i a qui seguiren altres catalans i valencians. El 1757, Josep Faneca, de Mataró, que era llavors l'únic habitant, ja que els altres estaven absents, va descobrir aigua potable. El primer magatzem el va construir Anton Salerich. Els noms de molts alcaldes reflecteixen l'origen català de la població (Antoni Roselló, Joan Martí, Joan Travé...». De tota manera ja sabem que en aquestes coses dels honors fundacionals sempre solen reclamar-los aquells qui escriuen les memòries. Per exemple, en la mateixa Wikipedia, però en castellà, hi diu: «La fundación de Isla Cristina se remonta a la presencia de comerciantes “levantinos” de salazones que a partir de 1715 comenzaron a explotar la zona próxima a la desembocadura del río Guadiana.» Fixeu-vos-hi, la paternitat catalana ja s’ha diluït en levantinos, que tant poden ser catalans del Principat, com valencians, com murcians; levantinos: habitants del levante espanyol, oi?  ​En fi, la nostra història local assegura que aquella fundació de l’atractiu estuari del Guadiana, la primerenca presencia de sitgetans «la proporciona una llista on es relacionen setanta-cinc patrons de companyia que amb freqüència s’instal·laven en aquell establiment, dedicats a la industria de la pesca salada (...) entre ells s’hi poden identificar disset patrons sitgetans tots inclosos en el cadastre de Sitges de 1772». En el capítol 5 de la ja mencionada ‘Història de Sitges III, David Jou informa extensament sobre qui eren aquells sitgetans que van esdevenir els primers higuereteros -revelador gentilici dels ciutadans de l’actual Isla Cristina. Per cert, la vella Figuereta/Higereta, segons el capítol que li dedica la Wikipedia manté un magnífic carnaval, que és «La fiesta con mayor presupuesto local (...) gacias a la gran afluencia de visitantes y al seguimiento masivo local, seguimiento que llevó incluso a continuar celebrándolo durante la prohibición, tras la Guerra Civil».  Fixa’t-hi, quines coincidències, oi?

Guia il·lustrada de l’Havana xica