L’aigua que vols

La novel·la L’aigua que vols va guanyar el premi Sant Jordi l’any 2020. La novel·la és una llarga narració a l’entorn d’una trobada festiva per la celebració d’un aniversari i les relacions familiars, d’amistat, polítiques, que es van explicant a l’entorn dels membres de la família. La mare, quatre germans i els seu entorn més immediat, marits, mullers i fill i filles. 

En una entrevista al Núvol sobre la novel·la l’autor explica el perquè la família adquireix el protagonisme notable en al narració: La família permet tenir uns quants personatges i per tant permet desplegar visions diferents, precisament perquè la família és com una microsocietat. Pots dur la família a una altra escala i tindràs el país. Això, de fet, ha passat aquí durant el Procés. Es repetia aquella idea de les famílies desunides. De reunions familiars que acabaven en discussions. Fos o no veritat, això t’està dient que la societat està discutint perquè a la família també passa. El que passa a la família, doncs, es pot extrapolar al país. 

Víctor García Tur, (Barcelona, 1981) és autor del recull de contes Twistanschauung (2009), premi Documenta, i de les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018), guanyadores dels premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament. Ha publicat els seus relats en diferents antologies, com ara Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010), Black Pulp Box (Aristas Martínez, 2012), Els caus secrets (Moll, 2013) o Riplay (Adriana Hidalgo Editora, 2015). El 2019 va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes pel volum El país dels cecs (Proa).

En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).

Marie Tremblaypierre és una dramaturga amb un cert reconeixement. Vol reunir, pel seu aniversari, a tota la seva família i els seus amics i coneguts de sempre a la casa familiar que tenen prop d’un llac. Una casa que recull la història de diverses generacions, necessita algunes reparacions però en ella hi han viscut els avis, els pares, els seus fill i ara també els seus nets i netes hi troben un espai comú, un decorat magnífic on es mouen amb plena llibertat i on les relacions també tenen el seu valor especial precisament pel mateix indret

La trobada té com a motiu la celebració dels seus 76 anys, curiosament ni els 70 ni els 75 van ser objecte de celebració malgrat les filles li havien insinuat de fer-ho però aquest cop es veu en la necessitat d’envoltar-se de tota al família. Cal dir-se coses, cal que tothom tingui la possibilitat d’expressar allò que al llarg dels anys potser no ha pogut dir i ara ho podran fer.

La Marie doncs aconsegueix reunir els quatre fills la Laura, l’Anne-Sophie, l’Hélène i el JP que retornen al lloc on van viure una infantesa feliç. Ara han fet ja part de la seva vida i el rencontre és també una posada al dia de la seva situació. La Laura treballa com metgessa en un hospital, s’ha divorciat i els seus fills comencen a fer-se grans amb el que representa de veure com la vida va avançant de manera inexorable i que queda al darrera ja molta de viscuda. Ja no es pot canviar i cal coexistir amb ella, la Laura és una activista a favor del sí a la independència en referèndum que se celebrarà al Quebec, intenta convèncer a tothom amb qui parla i les respostes també són diverses i matisades. L’Anne-Sophie que viu un matrimoni que s’està acabant tot i que ella sembla no ésser conscient mentre el seu marit exposa les raons del final a la Marie, aquesta li demana que encara esperi una mica més per veure si hi ha possibilitats de salvar la relació. L’Helena és la tercera, ha viscut una vida agitada sense sembla trobar el seu lloc, després de provar forces coses ara treballa de tatuadora i ha tingut una bessonada encara de curta edat. Viu permanentment en un món força irreal encara que també és conscient de que ha viscuts masses desenganys i trencaments. I finalment el JP, el fill petit, l’únic home que sempre ha estat agombolat per les germanes. Es presenta a la festa amb dues sorpreses, anuncia que es vol casar am una noia belga d’un passat més o menys obscur i vol marxar del Canadà per muntar un xiringuito a les Antilles, projecte pel que necessita un cop de mà en el finançament que pensa demanar a les germanes com ha fet altres vegades. Consentit sempre, sembla arribat el moment en que cal començar a dir-li que no.

I entre tots les convidats destaca el Bernard, antic amic de les noies, homosexual acaba de trencar la seva relació fet que l’ha trastocat, el personatge posa un contrapunt més real i amarg en part la reunió familiar.

La novel·la va estructurant-se amb les reflexions i converses que es creuen entre les germanes, el germà i amb la mare. Hi ha visions diferents i també alguns retrets després de la vida que han viscut.

També els nets de la Marie, que representen una nova generació, prenen possessió de la casa del llac com un element de continuïtat de la família i les tradicions.

Òbviament hi ha també un conjunt de reflexions a l‘entorn del fet diferencial quebequès i els diversos posicionament que hi ha a l’entorn de l’ús de la llengua i de la posició dels personatges davant la possibilitat d’aconseguir la independència.

El llibre escrit amb algunes formes peculiars i amb diàlegs vius i molt àgils.

Recuperar la infantesa i el món que l’envolta, la història de la família com elements aglutinador i plantejar la visió d’un moment històric.

Més que interessant.

L’aigua que vols
Victor Garcia Tur
Premi Sant Jordi
Editorial Enciclopèdia
Barcelona 2021