Quin sacrilegi!

D'acord amb aquesta tesi -dia sí i dia  també- se'n van a perdre les hores atorgant entrevistes en platós de TV i emissores de ràdio. O bé convoquen suposades rodes de  premsa, fins i tot sense dret de preguntes als informadors. Quina  prepotència! En aquest sentit, però, entenc que passa de taca d'oli la figura del president espanyol, Pedro Sánchez.

Qualifico de”profanació” el soliloqui ofert per aquest senyor -el  primer dia d’estiu- al Liceu. Tot plegat per anunciar -a bombo i  platerets- uns indults que molta gent té dret a considerar insults. Fet  i fet, ja posat a dir un estirabot, perquè no se'n va anar al Palau Sant  Jordi? Hi hauria cabut bastant més gent dels aproximadament 300  “escollits” a consciència. A més, sobretot no hauria degradat un antre específic de la bona música. El seu no fou pas un “concert” afinat i melòdic. Ans al contrari, el considero un menyspreu a un lloc sagrat. Un greuge, ultratge i improperi, en majúscules. N'hi havia prou amb una nota de premsa, sense fer anar l’encenser al seu propi govern.

Els 9 processats per la deriva parafernàlica del 1O de 2017 es  saltaren tots els semàfors. Això, però, no donava dret a imposar-los  una pena de presó totalment arbitrària i rancuniosa. N'hi havia prou  amb una llarga inhabilitació política. Això ho veu, fins i tot, un cec. A  partir d'ara, es fa palès que allò era un pecat per ambdues bandes.  Ara, s'ha convertit en pegat. Soluciona quelcom?

Darrere d'aquest esperpent, ni uns ni altres en tenen prou. Els d'allí  demanen agenollar-se davant d’una Carta magna desfasada. Per  contra, els d’ací exigiran l’amnistia, el dret d'autodeterminació, la  clau de la caixa forta i la lluna, si convé. Calers són el que jo vull. El  trencament entre la tesi espanyolista i la indepe és brutal. D'acord  amb tot plegat, escenificar sainets teatrals com el del Liceu fa pena. 

En el bàndol contrari, no puc entendre els viatges -a Waterloo- dels  senyors Aragonès i Puigneró (president i vicepresident catalans).  Què se'ls ha perdut per aquells verals? La solució del problema rau  en minimitzar esquerdes i apaivagar odis. Obliga a establir major  senzillesa en definir el problema real i recercar solucions efectives.

Menys xuclar càmera i no tan llançar encenalls a la foguera! Més  compromís real amb la ciutadania i el progrés. Especialment pel que  fa als col·lectius més sacsejats per una crisi que sempre ens tenalla. 

Algun dels polítics es veu capaç de citar-me un sol “detall pecuniari” del seu ram o claca envers els desplaçats, els afectats pels ERTO,  els desnonats, els aturats, etcètera…al llarg de la pandèmia? Anar  incrementant exponencialment i fins a l'infinit un deute públic que no  té aturador. Mentrestant, mai no han renunciat a cap de llurs sucosos emoluments… Això sí, garlar, predicar homilies de mercadal, dur a terme “meetings” a qualsevol indret i teatralitzar escarafalls és a l'ordre del dia. A mi, personalment, em cauria la cara de vergonya.

Reprenent l'argument inicial, restablir la totalitat de l'essència i  l’encís glamurós i espiritual que amara el recinte liceístic requereix  rumiar molt i bé. No serà gens fàcil, tanmateix.