-
Negre sobre blanc, notes de lectura
-
Frederic Llopart
- Vilanova i la Geltrú
- 17-07-2021 10:41
Coberta de 'Dicen los síntomas' de Bárbara Blasco. Eix
La narració està centrada en l’habitació de l’hospital on el pare de la Virginia està ja en fase terminal. La Virginia que al llarg de la vida no ha tingut una relació massa bona amb ell, ara sent la necessitat de passar-hi hores vetllant-lo
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
La Virginia, una dona que ha passat fa poc els quaranta, viu al seu aire i en un moment determinat es troba amb una situació nova i desconeguda. El seu pare amb qui no s’ha avingut mai gaire i més aviat hi ha mantingut una relació entre tensa i distant ara està ja en els seus darrers dies en un llit d’una habitació d’hospital. La Virginia el vetlla, i a partir d’aquí en les llargues estones fa un repàs de la seva pròpia vida, la relació amb el pare, la mare i la germana i la situació en que es troba en aquets moment vital.
La narració va seguint l’evolució de la malaltia del pare a través dels informes dels metges i el seus propis coneixements ja que ha estat molt temps obsessionada amb les malalties diverses que ha patit o que ha suposat que patiria.
L’habitació doncs es transforma en un espai de reflexió, de memòria però també d’una manera de sobreviure a aquesta situació.
La novel·la va guanyar el premi Tusquets. El jurat ha justificat el premi afirmant que: Dicen los síntomas és “la narració mordaç d'una dona soltera i en plena crisi de desencantament, tant laboral com sentimental, que, malgrat tenir-ho tot en contra, no defalleix en la cerca de la felicitat”. També ressalta que es tracta de “una novel·la d'escriptura turbadora, i un excel·lent retrat generacional amb un final inesperat”.
Bàrbara Blasco (València, 1972) va treballar com a dependenta, teleoperadora, cambrera, ajudant de mag, ballarina de cabaret, empleada de gasolinera, actriu secundària i venedora d'enciclopèdies abans de llicenciar-se en Periodisme. Ha estudiat direcció cinematogràfica en el Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i guió de cinema a l'Escola de Cinema de Sant Antoni dels Banys, Cuba. És autora de les novel·les Sort (2013) i La memòria del filferro (2018), i en l'actualitat col·labora habitualment a València Plaza i imparteix classes en el Taller d'Escriptura Creativa de Fuentetaja. Amb Dicen los síntomas aconsegueix, amb una escriptura sense contemplacions i molt original, un excel·lent retrat d'una dona en crisi.
La narració està centrada en l’habitació de l’hospital on el pare de la Virginia està ja en fase terminal. La Virginia que al llarg de la vida no ha tingut una relació massa bona amb ell, ara sent la necessitat, gairebé l’obligació de passar-hi forces estones vetllant-lo, diàriament en algun moment o altre s’acosta a l’hospital. Aquesta presència permanent serveix a al Virginia per repassar la seva vida, les seves relacions i els seus vincles amb la malaltia. El text està farcit de referència als mals i la seva relació literària amb cites de forces autors que han fet referència en la seva obra o reflexions a l’entorn dels malats o com ha influït la malaltia en l’obra literària o com a font de creació.
Aquests pensament sobre les malalties obsessiona a la Virginia que fins i tot pot arribar a un cert estat de hipocondria. Malgrat això intenta sobreposar-se a la sensació de malestar i s’obliga a anar a veure el seu pare cada dia a l’habitació d’hospital on espera sedat i inconscient el moment de la mort.
L’espai petit, claustrofòbic ajuda a la Virginia a fer una certa introspecció al voltant de la seva vida, de les seves relacions que, malgrat no ser continuades, si que té diversos amants amb qui pensa en algun moment tenir un fill, el seu fill, no li cal tenir pare, la Virgínia és una persona que ha estudiat però es guanya la vida servint en un bar on també van desfilant alguns personatges típics i característics.
Però l‘estada a l’hospital li porta també haver de refer la relació amb la seva mare, amb qui han sovintejat les discussions però que obligadament ara han de conviure, fet que li porta arribar a una certa confidencialitat i repassen també la vida. La mare preocupada en bona part perquè el marit moribund firmi uns papers del notari per l’herència.
També es fa present la germana de la Virginia, l’Esther, que té una vida ordenada i burgesa, amb un marit amb un bon treball i amb uns fills que assisteixen a col·legis d’una certa fama. La feina no li deixa massa temps per anar a veure el pare i quan hi va sempre té pressa. La Virginia, en el fons, sent encara una certa enveja o gelosia de la germana que durant molt de temps ella creu que va ser la preferida del seus pares. Una malaltia a la infantesa va fer que la protegissin molt i per tant s’oblidessin una mica de l’altra germana i això la Virginia encara ho recorda.
La novel·la retrata també l’actitud de molts metges que van explicant als familiars la malaltia i la situació mèdica dels pacients sense pensar que segurament moltes vegades, masses, el seu llenguatge no va o entenedor ni esclaridor la situació real del pacient. Això també la Virginia ho constata i d’alguna manera critica.
A l’habitació, al costat del pare, hi ha primer una senyora ja molt gran que mor i en el seu lloc hi arriba un nou pacient, un home que sembla que no té ningú que l’acompanyi ni s’interessi per ell. Un home solitari, taciturn, culte i un pel misteriós.
La relació amb ell primer freda, distant i fins i tot molesta però va canviant radicalment i neix entre la Virginia i el pacient una relació còmplice per eludir l’ambient asèptic de l’hospital, aquesta complicitat els porta a mantenir una relació amorosa, complexa i difícil situada en la mateixa habitació, el marc permanent de la novel·la que es convertís en un espai en alguns moment càlid, acollidor i còmplice i carregat de tendresa de la seva estima i relació.
La novel·la explora la crisi de la Virginia que ve a ser la crisi d’una generació que prop de la quarantena que veu fracassar molts dels seus anhels i esperances.
La protagonista parla en primera persona, va passant des del realisme al sarcasme fins a la ironia en les seves meditacions i pensaments i també descobrint qüestions silenciades de la família, la figura de la Brigída que envia un ram de flors al seu pare, n’és un exemple paradigmàtic. Tot plegat posa en entredit la vida i una certa hipocresia a de la generació dels pares de la Virginia.
La novel·la carregada de tendresa també està escrita perquè els sentiments aflorin en moments difícils i superin moltes situacions complicades i amb moltes arestes de les relacions familiars.
Novel·la de lectura àgil per la frescor de la narració però amb el tractament de temes molt més profunds del que l’estil narratiu podria suposar.
Més que interessant.
Dicen los síntomas
Bárbara Blasco
Premio Tusquets de novel·la 2020
Colección Andanzas 974
Tusquets editores
Barcelona, octubre 2020
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!