Amunt els cors, fora restriccions!

“La pandèmia ara és com un foc que no es pot estendre perquè hi ha tallafocs, com les vacunes, que funcionen molt bé”

Enric Álvarez professor del BIOCOMSC

“Per a les persones vacunades, el virus s’ha acabat. Ara mateix és una pandèmia de gent no vacunada”

Adolfo García-Sastre director de l’ Institut de Salut Global i Patògens Emergents de l’Hospital Mount Sinai de Nova York.

Escoltant aquestes opinions de dos reconeguts experts en sengles entrevistes a RAC-1 ens podríem quedar més tranquils i creure que ja estem fora de perill, que hem superat no sols la pandèmia sinó que ens hem traslladat de nou a la “vella normalitat”, que el calendari ha retrocedit estem a, per exemple, 30 de desembre del 2019 quan això de la pandèmia ni s’intuïa, malgrat els xinesos ja estiguessin a l’aguait i aquí es parlava d’una mena de grip, vaja que no, que ningú preveia que els efectes de la Covid 19 arribarien ni de lluny de manera tant devastadora com va acabar succeint.

Entrem doncs en una nova fase, encara però, no ens enganyem, carregat  d’incerteses...

L’obertura de l’oci nocturn amb mesures de protecció que no es compleixen ni molt menys però sota un paraigua que sembla segur, el passaport Covid que permet a qui el té entrar a les discoteques i per tant aquest espais “a priori” són territoris segurs. Va ser el primer pas que ens anunciava que la “cosa” ja anava de capa caiguda.

A partir de la setmana passada s’han aixecat ja la majoria de les restriccions.

Les xifres van millorant amb lentitud però milloren i també ha permès que s’hagin aixecat també algunes de les condicions de la pròpia administració que hi havia en l’estat d’alarma.

Però a les portes de la tardor, i per tant d’una certa regressió de la vida a l’aire lliure, es creu que la pandèmia s’està situant en xifres gairebé de contenció.

Baixen els contagis, baixa la taxa de reproducció, baixen els ingressos als hospitals i van lentament també baixant els ingressos a les UVI. Es segueixen produint morts lamentablement i aquest és el drama que encara es constatable.

Mica en mica però sembla que assimilem la malaltia ja com un element més a  tenir en compte a l‘hora de preveure els plantejaments sanitaris i de salut pública i col·lectiva. Conviure amb el virus ara certament deu ser més fàcil amb els índex de vacunació que s’estan donant. Catalunya ja ha vacunat el 75 % de la seva població i per tant es situa en allò que ens havien dit de la immunitat de grup, però la variant Delta va fer assumir la realitat de que la immunitat de grups no existiria. I per tant s’haurien de buscar solucions alternatives que passaven per seguir mesures complementàries a la vacuna.

Però vaja, la cosa ha millorat després d’alguns elements que eren semàfors amb àmbar.

Nous i massius botellots.

Les festes  de la Mercè i altres festes majors.

El retorn a l’escola i per tant una interrelació molt més àmplia.

El final de les vacances i la “normalització” de la vida laboral.

Eren incògnites que sembla que s’han resolt positivament i això ha permès obrir una mica l’aixeta.

Els castellers van reprendre les actuacions amb un màxim de 160 castellers (la xifra no és improvisada, correspon a minimitzar el perill en cas de caiguda) però ara ja es poden fer actuacions amb tota al normalitat possible, amb prudència i mascaretes però encara. El Vendrell ja ha celebrat la seva diada, diumenge passat a Valls i estem prop de tots Sants, els vilafranquins mesuraran la seva potencialitat un any i mig després.  

Ampliació total de l’aforament en l’oci i la cultura.

Possibilitat d’omplir ja els estadis esportius exteriors.

Obertura de les discoteques i els locals de festa amb condicions i amb un element clau, el passaport covid.

Tot fa pensar doncs que ens anem acostant a un nivell de protecció alta i també doncs a una possibilitat de reprendre forces activitats que eren habituals fa un any i mig.

Hem superat la cinquena onada que va arribar per sorpresa i amb superar-la sembla que la batalla s’ha guanyat, no encara la guerra al virus.

Ara en sortim i val la pena llegir les paraules que escrivia el Dr. Antoni Trilla a La Vanguardia.

Si hem arribat fins aquí, després una cinquena onada per la variant delta, molt més contagiosa, ha estat gràcies a diversos factors. El comportament i la solidaritat de tota la població en situacions molt difícils, la feina incansable durant la pandèmia de tots els treballadors essencials, especialment els professionals sanitaris, i els avenços de la ciència i la investigació biomèdica, que ens han proporcionat vacunes i tractaments. El risc baix aconseguit avui és conseqüència directa d'aquests factors.

Tres conceptes clau per afrontar el futur immediat: basar-nos en la ciència (el que ens permet avançar), mantenir la prudència (valorar el patiment i l'esforç realitzats i ser cauts) i tenir paciència (no precipitar). Cal no oblidar el viscut, però hi ha raons fundades per a l'esperança. Les coses van millor. Ara toca consolidar aquesta situació i perseverar per assolir el nivell següent: la "nueva normalitat.

Queda clar doncs, conviure i desterrar qualsevol motiu d’eufòria com sembla que s’ha desfermat en els ambients bàsicament de l’oci.

Queda encara camí per arribar a eliminar, si es que es pot, la pandèmia i el seus risc que ja sabem que són altament perillosos per la salut col·lectiva.

I naturalment les autoritats sanitàries seguiran posant les condicions  per millorar, ja es parla de la tercera dosi de vacunes de moment posant-se en edats de risc però també és fonamental que cadascú posi de la seva part, no abaixar la guàrdia i seguint mantenint les mesures, simples i senzilles però eficaces que ja coneixem.

Avancem lentament potser, però avancem i el que cal es posar les condicions perquè l’avenç sigui ferm i constant.

I si cal fer una pas enrere es fa i després ja en farem tres endavant.

I quan ha arribat aquest temps en que donem per acabada una època de restriccions (toquem fusta!) potser és el moment de fer-nos algunes reflexions i preparar-nos per un futur encara amb una prudent incertesa.

Apuntem quatre temes que semblen bàsics i que en temps de la pandèmia han demostrat la seva feblesa. Un, el tema de la salut mental. Es comencen a veure les conseqüències de la pandèmia, l’aïllament i la manca de relació i el sistema no sembla de moment capaç d’afrontar-ho globalment per la manca de personal i infraestructures. Dos, ja gairebé ningú parla de les residències d’avis i àvies. Ja no es busquen responsabilitats. Van ser un autèntic desastre humà i social, però ara sembla que ja no ho recordem, primer molt bones paraules i propòsits però poques decisions sobre noves fórmules i models d’atenció. No ho oblidem. Tres. La necessitat de recuperar l’assistència primària i hospitalària  amb normalitat. Hi ha hagut danys col·laterals a la sanitat que segurament no es podran resoldre ni pal·liar en molts casos. Deien que teníem una sanitat potent però les retallades dels deu darrers anys passen factura ara i factura massa alta. Potser cal intentar muscular el sistema amb personal, recursos i superació de llistes d’espera que són realment exasperants. I, quatre, veure els desperfectes socials que hem patit, caigudes en la pobresa, autònoms amb l’aigua al coll, trencament en part de la convivència i la cohesió. La crispació i la individualitat guanyen pes en la motivació personal. Evitem-ho.

I segur que podríem anar trobant altres dèficits que s’han manifestat però si aquest quatre els podéssim millorar la por i la incertesa que existeix encara en part de la societat s’aniria esvaint.