Los ojos cerrados

Novel·la intensa i xocant sobre els records de situacions viscudes que queden en la memòria i es reviuen quan es tanquen els ulls.

Tot té la seva memòria, uns carrers, uns paisatges, les persones, els fets queden en el nostre interior i es recuperen en els moments en que hi ha algun detonant que les activa.

La novel·la de Portela, recupera la memòria d’un petit poble, dels espais comuns, dels boscos, de les persones que tot i anar-se’n succeint trameten aquesta memòria silenciada perquè forma part del col·lectiu i marca moltes vegades les relacions entre les persones.

Així ho manifesta la mateixa autora en parlar del seu llibre: «Todos los lugares tienen memoria. Un pequeño pueblo de montaña es un palimpsesto sobre el que se van escribiendo, en capas superpuestas, los sucesos y vivencias de los habitantes que lo pueblan»

Edurne Portela és Doctora en Literatures Hispàniques per la Universitat de North Carolina-Chapel Hill. Ha estat professora titular de literatura en Lehigh University (Pennsilvània) fins a 2015. Com a part de la seva recerca acadèmica va publicar nombrosos articles i l'assaig Displaced Memories: The Poetics of Trauma in Argentine Women Writers. En 2016 va publicar en Galàxia Gutenberg El ressò dels trets: Cultura i memòria de la violència, un assaig que reivindica la cultura com a eina per a dirimir el passat de violència a Euskadi.

Al setembre de 2017 va sortir a la llum també amb Galàxia Gutenberg la seva primera novel·la Millor l'absència, una indagació a l'Euskadi post industrial dels anys vuitanta que ha estat guardonada amb el Premi 2018 al millor llibre de l'any de ficció del Gremi de llibreries de Madrid. Publica en 2019 la seva segona novel·la, Maneres d'estar lluny, en aquest mateix segell. Ha realitzat, juntament amb José Ovejero, el documental Vida i ficció (2017). Publica regularment en els principals periòdics espanyols i col·labora en diversos programes en Ràdio Nacional d'Espanya i la Cadena SER.

Podríem dir que aquesta és una novel·la coral. Diversos protagonistes que tenen el seu paper en la trama narrativa.

Sens dubte, però, n’hi ha dos que destaquen, Pedro que en el moment narratiu ja és una ancià però al llarg de la narració es va seguint la seva vida des de que és un nen fins ara que ja és a les portes de la mort. Bona part de la trama que es desenvolupa està lligada al Pedro, es ressegueix la seva vida des de petit ja que és protagonista indirecte d’una tragèdia familiar, la mort violenta dels seus pares, una tragèdia fruit de la repressió, de la persecució i a partir d’aquí la seva vida que sempre quedarà ancorada en el moment de la mort dels pares, tot i així Pedro manté viu el record dels fets i ara a la vellesa quan sembla que ha perdut l’oremus també té clars els records i els protagonistes dels fets que el van convertir en una persona solitària, amb amors clandestins i que s’ha fet càrrec de l’Andresito, un nen que va néixer amb febleses i que ell  protegeix per un jurament fet a la seva mare, l’Adela, una noia que també pateix la repressió i l’abús de l’autoritat imposada.

Pedro quan perd a la família és acollit per una família veïna, la Teresa, el Jose un nen de més o menys la seva edat i el Federico. Viu amb ells i ajuda a pasturar les ovelles, aquesta família també acaba desapareixent, la mare mort en veure’s sola i abandonada pel seus fill, el Federico que desapareix a la muntanya sense que ningú -bé, ningú, no- en sàpiga donar la raó i Jose el petit que marxa del poble i no se’n sap res més fins el final de la narració.

L’altra gran protagonista de la història és l’Ariadna, una dona de mitjana edat que junt amb el seu company Eloy aterren a viure a Pueblo Chico. Volen refer la seva relació i potser en un ambient tranquil com el d’un poble ho aconseguiran, la seva feina els permet fer-ho, troben una casa just al final de poble i viuen el pas de les estacions amb les descobertes corresponents, però en Ariadna hi ha també un element de recerca del seu passat que es descobrirà a mesura que avanci la narració. Ariadna s’adapta bé al poble i hi ha coneixences i trava alguna que altre amistat. Coneix a Pedro i entre ells hi ha una mena de complicitat estranya. Tot i ser protagonista  Ariadna no és narradora de la història de fons sinó que acabarà esdevenint el fil que desfà el nus de l’entrellat de la trama narrativa.

El llibre és una narració coral, amb els personatges secundaris que donen més vitalitat a la narració però també s’hi insereixen estils diversos en el fil narratiu, hi ha descripcions notables dels paisatges i de les condicions de la muntanya, fins a moments gairebé poètics i lírics, monòlegs interiors dels personatges principals, els seus sentiments, percepcions i aspiracions i també explicacions llegendàries pròpies de les històries antigues dels pobles.

El passat traumàtic de la guerra i la repressió són presents al llarg de la narració, el silenci que plana sobre els mateixos no surt a la llum, no es veu, només uns quants quan tanquen els ulls reconstrueixen uns fets que van marcar el col·lectiu humà.

La violència de fons, la violència que condiciona la vida de bona part del poble i dels seus habitants.

És una novel·la que relata el valor de la memòria, de la història sense tergiversacions, de l’amor clandestí, de la necessitat del perdó o de com l’oblit obligat porta moltes vegades a incomoditats col·lectives i com marca les reaccions entre les famílies de pobles petits on tothom es coneix i és coneix la història de cada persona.

La memòria és necessària per conèixer la història col·lectiva i per entendre les reaccions de moltes persones i perquè aquestes puguin trobar la necessària tranquil·litat i pau.

Recomanable sens dubte.

Los ojos cerrados
Edurne Portela
Galaxia Gutenberg Nº 255
Barcelona, abril 2021