Laura Farré Rozada, passió fractal en temps de sotsobra

Si som sincers, hem de reconèixer que la majoria de nosaltres sabem bé la regla de tres. Però ¿a quants ens resulta familiar un “fractal”? Hem d’admetre que reconeixem l’Himne de l’Alegria de la Novena de Beethoven -gràcies Miguel Ríos!-. Però ni un borrall de Dai Fujikura. I podem convenir que per música contemporània ens sona alguna composició: “rara, moderna”, que tenim por de “no entendre”, i que col·loquem al calaix de tot allò que fixem per épater le bourgeois. Si apurem, potser arribem a conèixer que Pierre Boulez va imposar amb mà de ferro la seva política musical al mateix Pompidou.

(Deixem pel final la resolució d’aquests interrogants...)

Per a tot exèrcit de desinformats en matemàtiques i música -entre els quals m’incloc- la sort ha canviat gràcies al talent, la feina i la dedicació de Laura Farré Rozada. Aquesta joveníssima pianista vilanovina, també matemàtica, també investigadora, està recorrent el món presentant els seus dos discos The French Reverie i Nimbus.

Es tracta de dos àlbums de música contemporània -sí, sí, aquesta que ubiquem entre les estranyeses per falta d’hàbit i costum- que són dos treballs de llarg recorregut i àmplia referència.

La cosa és que la Laura Farré Rozada, aprofitant un escletxa a la seva agenda, ha passat per l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú i dins del cicle Parlem de música ha reunit una quarantena de persones. Sí, una quarantena. Força gent, hem de convenir, per parlar un dijous a la tarda d’aquesta música “rara, moderna”.

Jo els reconec que tinc debilitat per la feina que està fent des de fa anys la Laura. En un triple salt mortal no apte per ànimes tiquismiquis, aquesta jove artista i creadora desplega una activitat titànica: consolidar-se com a intèrpret internacional pionera en el piano contemporani, investigant la connexió íntima entre la matemàtica i la música i fer pedagogia de tot plegat de manera amena, engrescadora i, sobretot, entenedora per a tothom.

Només per una d’aquestes tres arestes que conformen la polièdrica activitat de la Laura Farré Rozada n’hi hauria prou per sol·licitar l’immediat ajut i suport públic i privat per a joves com ella, i centenars de joves músics emergents, que a casa nostra malden per oferir-nos un món millor.

Però no hi ha manera. En solitari, amb sacrifici immens d’ella i de la seva família -el Ramon, el seu pare, i l’Encarna, la seva mare- la Laura ha aconseguit en temps rècord erigir-se en jove referència del repertori de piano contemporani arreu. La reconeixen els nous compositors de la matèria, l’atenen i la celebren els mestres de referència, i li composen peces especials per a ella des d’aquí i des d’Àsia.

Però el que resulta admirable en la seva projecció en aquest àmbit artístic de la cosa contemporània -que com bé va exposar al Toldrà el propi Jaume Aguiló dijous passat, manca de referència canòniques- és la vocació i la capacitat divulgativa que impulsa aquesta intèrpret.

La poden escoltar tocar a les xarxes principals d’Internet, la poden sentir detallant biografies de científiques increïbles a Radio Nacional de España o seguir-la explicant la màgica relació entre matemàtica profunda i música a Catalunya Música. De manera simultània i tranversal en els temps que corren. No em diran que no resulta prodigiós?

Mantenir un ferma activitat de concertista per tota Europa, fer estrenes mundials de compositors com Ben-Amots, Järventausta, Zhao o el reusenc Josep Maria Guix, editar dos discos preciosistes i gens gratuïts -obres conceptuals-, liderar dos programes de ràdio, assajar i tocar vuit hores al dia, ¡ah! i redactar una tesis doctoral sobre com facilitar la preparació de repertoris pianístics per a concertistes de primer nivell. ¡Plis, plas! Resum de l’activitat d’aquesta intèrpret nascuda el 1990.

The French Reverie és un disc que ella defineix com un viatge musical a través de la música francesa dels segles XX i XXI a partir de les vinculacions entre Olivier Messiaen, el desllorigador del piano contemporani a través de les seves teoritzacions des dels anys 40 del segle passat.

A Nimbus, el projecte musical volta a partir de la idea de l’aigua com a font d’inspiració i de pensament. També de so i projecció. Hi passen la tradició i la modernitat, la llum i les ombres de l’emoció musical que malgrat la seva gran arquitectura cerebral, desencadena ruptures i trencaments, eufòries i reflexions.

Quin gran valor i quin luxe tenen cicles com el Parlem de Música que impulsa la Camerata Eduard Toldrà. I més quan pel seu format amè i directe permet escoltar intèrprets com la Laura Farré Rozada. Els diré el meu perquè.

He cometat més amunt que la passió de joves creadors com la Laura ajuda a conformar un món millor. Ja és molt amb la que cau. En el cas d’aquesta rebel música, matemàtica i investigadora, de passada, ens empeny també a valorar-nos millor com a persones i relacionar-nos millor com a comunitat.

Què és sinó trencar el llegendari i ranci, però encara vigent, tòpic mur de separació entre aquells que són de lletres i aquells que són de ciències? Segons explica la Laura: “Considerar-nos a nosaltres mateixos com de ciències o de lletres pot ser autolimitar-nos i pot fer-nos creure que no tenim certes capacitats”.

ENLLAÇ LINK: https://sulponticello.com/iii-epoca/entrevista-con-laura-farre-rozada/

Així doncs, a poc que puguin, no es perdin les sessions de Parlem de Música al Toldrà i busquin en l’agenda de la Laura Farré Rozada per comprovar en directe totes les seves capacitats com a jove intèrpret del piano contemporani.

De capo. Tornem al principi. I pels qui han arribat fins aquí, anem resoldre interrogants inicials:
Primer. De la Laura hem après que un fractal, com a estructura geomètrica que apareix i es repeteix tan en una onada com en un floc de neu, en una bròcoli, una falguera o l’aparell circulatori d’un nadó, és també un motiu de composició musical:  ho poden experimentar amb la seva interpretació de la Toccata de Philippe Manoury.

ENLLAÇ LINK: https://www.youtube.com/watch?v=BTZh_SJd8DA

Segon. Dai Fujikura és un jove compositor nascut a Osaka el 1977 deixeble de George Benjamin, que en el seu moment fou deixeble del precursor Olivier Messiaien, i la Laura n’ha estrenat alguna peça a nivell mundial i no descarta fer-ne més.

ENLLAÇ LINK: https://www.youtube.com/watch?v=o6UqBbCQ_Rk

I tercer.  Pierre Boulez, el gran absent a The French Reverie i a Nimbus, és el més influent compositor, director i pedagog francès. Referència mundial, va imposar amb mà de ferro els seus criteris entre els seus coetanis. Ens serveix pel que ens ocupa com a mostra de la personalitat ferma però sensible, rebel i blindada, de la Laura.

Boulez es queda fora dels dos discos de la vilanovina que aposta per un músic gairebé represaliat per la turbina conjuntural del moment a França, Henry Dutilleux. Ell, per qui pren part la Laura als seus discos, és en certa mesura hereu de Debussy i de Ravel. Oi que aquets si ens resulten molt més familiars?

Els que els deia, la desbocada però precisa activitat de la Laura, com tota la música, ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb totes les nostres passions, emocions i coneixements compartits novament. Hi ha res de més contemporani en aquests temps de sotsobra?