El camarot del capità

El llibre porta un subtítol interessant i significatiu pel que és el llibre. “El mirador privilegiat d’un director de diari en temps convulsos  (2013-2020)” Certament un director de diari, i en aquest cas del diari de major tirada i presència al país, té el privilegi d’estar prop d’on es prenen les decisions importants del país. No implicat directament  però si en els entorns, donant i rebent informació i com es veu en el llibre a vegades opinió que pot fer reflexionar a qui prengui la decisió final sobre algun fet.

Màrius Carol (Barcelona) és titulat per l'Escola Oficial de Periodisme en Filosofia i Lletres i en Periodisme. Ha treballat a El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico, El País i La Vanguardia, on ha estat director entre 2013 i 2020. Actualment és conseller editorial del Grup Godó i columnista habitual de La Vanguardia ja que diàriament ens ofereix una columna d’opinió en la que reflexiona sobre l’actualitat a la vegada que col·labora com a comentarista a RAC1, TVE i TV3. Com a novel·lista va guanyar el Premi Ramon Llull el 2002 per Les seduccions de Julia i el Prudenci Bertrana el 2009 per L’home dels pijames de seda a Columna també va publicar Un estiu a l’Empordà el 2014. És patró de la Fundació Gala-Dalí, artista sobre qui ha escrit diferents obres, entre les quals destaca L’enigma Dalí, amb què va guanyar el Premio Así Fue el 2004. Entre els anys 1993 i 2002 va ser corresponsal de la Família reial espanyola, sobre la qual ha escrit quatre llibres: A la sombra del rey (1999), Las anécdotas de don Juan Carlos  (2000), Condición de príncipe (2004) i Un té en el Savoy (2012) Aquest llibre sense agafar un to memorialístic si que vol compartir amb el lectors un cúmul d’experiències que ha tingut en el “Camarot del capità”

Carol en aquest llibre desplega tota la seva capacitat comunicativa per explicar-nos com al front de la Vanguardia va haver d’afrontar una època convulsa políticament i ben segur que interessant informativament i no exempta tampoc d’una trepidant rapidesa en la seqüència dels successos.

Estar al front de la Vanguardia comporta la responsabilitat de treure un diari cada dia sabent que tens una gran quantitat els lectors i els ha de servir no sols la informació sinó l’opinió en els justos termes que puguin agradar a un ampli sector. No és feina fàcil, és una feina carregada d’exercicis d’equilibri, de dir coses sense dir-se, d’insinuar, de l’especular un mínim però també de posicionar-se sense embuts en alguns moments.

Van ser set anys en que el país va canviar, encara no sabem si per bé o per mal, i aquets anys des del 2013 al 2020 i en el llibre es plasmen els moments més rellevants i el paper que hi va tenir col·lateralment el diari i el propi director.

El llibre com hem dit porta un subtítol significatiu, un mirador privilegiat des del camarot. El títol està en part fonamentat en una frase que explica a les memòries un altre director de diari, Juan Luis Cebrián, que va dirigir el diari El País. Es tracta d’un consell que li va donar un veterà periodista, Jesús de la Serna, per simbolitzar la solitud del director a l’hora de prendre decisions com donar o no una notícia: «Recuerda que el capitán del barco come siempre solo en la cabina».

No és el cas de Carol, potser si pel que fa a la solitud tot i que ell parla, i molt bé, del seu equip i dels consells o opinions que els hi reclamava però tampoc la frase l’encerta ja que Marius Carol menja moltes vegades en companyia de gent. I gent que tenen altes responsabilitats en les decisions que es prenen al país. I amb el cúmul d’informacions, creiem que també algunes es queden al tinter per allò de la prudència, el periodista basteix un més que interessant relat d’uns anys apassionants, amb ombres i llums com totes les èpoques però molt interessant.

Explica però el mateix Marius Carol que la porta del seu despatx sempre estava oberta com un convit a poder entrar sense masses cerimònies i també aparèixer com un símbol de la disponibilitat d’un treball compartit i generant confiança en els equips.

El llibre s’estructura amb una vintena llarga de capítols i cada un d’ells correspon a alguna de les vivències que com director va tenir, algunes que posen llum a determinats aconteixements i altres que donen una visió des de fora de fets coneguts però que només en sabíem la versió dels protagonistes, i ara amb un visió externa pot agafar algun matís o biaix desconegut en el seu moment.

Carol explica moltes de les reunions que va viure en els temps difícils del procés, ho fa sense amagar la seva opinió i fer la lògica critica a qui correspongui, la posició de tenir la informació des de diverses posicions i de diversos dels protagonistes dóna com a resultat un relat més que atractiu.

Com que no necessita tenir rèdit de la seva opinió això li permet veure amb més llibertat els fets. De llibres d’aquesta època se’n han escrit molts i n’hem llegit uns quants. El llibre de Carol té la virtut de situar-se amb una mirada ja amb perspectiva dels fets i de poder combinar la informació, els fets, les propostes i amb la personalitat dels protagonistes que intervenen en aquets fets.

El factor humà és molt important i Carol sap copsar el millor però també el pitjor dels personatges que han conformat bona part de l’actualitat del País en aquest anys en que ell va pilotar La Vanguardia. 

El moments decisius del procés estan explicats minuciosament i amb la visó d’un periodista que no sols coneix els personatges sinó que sap copsar la batalla pel poder i com el poder pot acabar engolint els polítics.

Llibre que es llegeix amb interès donat l’estil periodístic que hi posa l’autor i que constitueix un testimoni molt interessant d’un moment important pel país.

El Camarot del capità
Marius Carol
Col·lecció L’Àncora nº 270
Editorial Destino
Barcelona