Entre totes, tot?

Diuen que no es pot quedar bé amb tothom. El que no diuen és que sí que es pot quedar malament amb tothom.

Aquests últims mesos han estat una muntanya russa (encara es diuen així o ja els han canviat el nom?) d’emocions i jo ja n’he tingut prou. He superat el meu límit diverses vegades, convisc amb l’ansietat i l’angoixa des de fa massa temps i no anirà a millor. Així que a la propera parada jo baixo. Plego. Felicitats als premiats, enhorabona per aconseguir el vostre objectiu.

Marxo, no només pel que ha passat aquests últims dies, si no perquè ja fa mesos que tot plegat s’havia transformat en un combat diari contra el que se suposava que era la nostra “organització”, que va decidir que era més important ella mateixa que aplicar el seu programa electoral. El linxament públic d’aquests dies no ha estat més que la confirmació del despropòsit que hem viscut les regidores de portes endins. I al final del dia, resulta que no em surt a compte.

He aguantat pel projecte, perquè m’hauria agradat acabar la feina que hem començat i també per les meves companyes, sobretot la Marta i el Jaume i també de la resta del govern, on tot i les diferències ideològiques, he trobat una cosa que per mi és molt important: Humanitat. Sé que la meva marxa canvia el panorama i els hi farà tot més difícil. No perquè jo sigui important, sinó per aritmètica. Però tinc la necessitat vital de sortir d’aquí. De deixar anar tot això d’una vegada. Massa m’ha costat.

Crec en aquest projecte polític que vam iniciar el 2018 i que ha anat avançant tot i els entrebancs que hem anat trobant pel camí. Digues-li assemblea permanent, digues-li pandèmia, digues-li inexperiència. Un camí boig i ple d’aprenentatges amb l’únic objectiu d’intentar millorar una mica la vida de la nostra comunitat i aportar un petit gra de sorra a la transformació de la societat.

Quan la CUP em va venir a buscar, no hi havia ningú que vulgues encapçalar la llista electoral del 2019. Això ja m’hauria d’haver fet sospitar, però entre el meu ego i la meva innocència, vaig acabar acceptant, creient en un projecte col·lectiu on entre totes tot (afegiu aquí la resta de frases buides típiques que només serveixen per enredar el personal) i la resta doncs ja se sap. A la roda de premsa ho vaig explicar molt clar.

Espero que ningú més caigui en el meu error. No us deixeu convèncer per les bones paraules, al final acabareu passant per la picadora de carn anomenada CUP. Una màquina que s’empassa a les que no s’adapten,  les mastega i les acaba destruint en privat i en públic, sense cap vergonya. Això té molts noms, cap de bonic, però us deixo aquesta feina a vosaltres. No vinc a fer sang, només vull que em deixeu tranquil.

Ara, si aquesta energia que molts han posat en destruir-nos l’haguessin posat en defensar el programa electoral amb el que ens vam presentar a les eleccions, les coses serien molt diferents. Però entenc que és més fàcil quedar-se a casa a esperar l’error dels altres. Jo també ho feia i m’encantava. Intentaré no tornar-hi.

Me’n vaig perquè no tinc cap interès personal ni econòmic. El 2019 vaig aparcar la meva feina i com més esperi, més em costarà tornar-hi. Vaig entrar a l’Ajuntament perquè creia (i crec) que des de la institució es poden fer polítiques transformadores i antifeixistes, es pot fer de contrapès i aconseguir una societat més humana, amable i col·laborativa. Però això no ho aconseguirà una organització que ha demostrat ser de tot menys humana i amable i on la col·laboració i l’empatia són vistes com febleses a eliminar.

No tot ha estat dolent. Hem fet molta feina i n’estic molt orgullós. Amb errors i encerts, segur que si tinguéssim la oportunitat de tornar a començar faríem moltes coses d’una altra manera. És el que té entrar a la institució, que n’hi ha que fa 25 anys que hi són i et porten molt avantatge. També he tingut la sort de conèixer treballadores municipals meravelloses que m’han ajudat moltíssim. Fa lleig destacar noms, però Griselda, Neus, Carles, Jordi, i totes les que hi heu estat, gràcies per acompanyar-me i aconsellar-me en aquesta aventura. Sense vosaltres segur que no hauria arribat fins aquí. No deixeu d’intentar-ho, si us plau. També aprofito per agrair a les moltes persones que aquestes setmanes us heu adreçat a mi en públic i en privat preocupant-vos per com estava. La veritat és que ha estat molt més del que m’esperava. Gràcies.

Em prendré uns dies per tancar i deixar enllestits alguns dels projectes que tenia entre mans; després marxaré per trobar una mica de pau i per tornar a trobar les ganes de viure i de passar-m’ho bé allà on sigui.