Mirant pel retrovisor

A mesura que fas anys la mirada pel retrovisor et dona vistes més llargues. Obvi. Quan enfoques el temps passat cada cop s’allunya més.

I també et vas trobant amb persones que han estat referents teus per raons diverses, sobretot en anys de joventut o de la primera maduresa, persones que tenies oblidats i per alguna circumstància apareixen de nou i naturalment intentes situar-los en el seu moment.

Es natural que el temps discorre igual per tothom i per tant mentre tu avances els altres mantenen la seva distància en el temps .

Ve aquest intent de raonar sobre el temps i la visió retrospectiva perquè tafaners de la història local com som cada any li demanem a F. X. Puig Rovira que ens faciliti un llista de commemoracions que hi hagi de la ciutat. Molts, aniversaris, centenaris,150, 100, 50 i 75) en definitiva un glossari de noms i fets interessant. Cada any demanem i generosament cada any Puig Rovira ens correspon.

I vet aquí que entre els centenaris (del naixement) hi trobem tres noms, tres personalitats totes ubicades en el camp de la cultura amb qui d’alguna manera o altre hi vam mantenir alguna relació. Parlem d’Albert Ferrer Soler, Jaume Carbonell Masip i Teresa Basora i Sugranyes. Cada un d’ells i ella van d’alguna manera ajudar en el seu moment a fer consideracions culturals diverses.

Albert Ferrer va ser una estudiós notable de la nostra ciutat, fou membre fundador del Centre d’Estudis i en dirigí el Butlletí. A l’Albert Ferrer per raó d’edat no el vaig conèixer directament va morir molt jove a l’any 1954 però el seu llegat si que l’hem conegut i ens ha interessat força. Assenyalar que té una quantitat extensa de treballs (prop de 70 datats i referencials en el Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer de l’any 1954) sobre arqueologia i d’alguns aspectes de les tradicions de la ciutat. El seu llibre, escrit juntament amb Antoni Anguera, “Llibre dels gegants i altres entremesos populars de Vilanova i la Geltrú” (1) és un llibre rellevant i de referència per la seva originalitat i perquè situa en el marc de la història una part del folklore vilanoví. Però la seva passió fou l’arqueologia i els treballs sobre el camp i després els estudis corresponents. Va col·laborar amb nombroses revistes i institucions arqueològiques. En el Butlletí que recull la seva obra es posa de manifest la seva feina “Su actividad no cedía en nada. Impulsador de Ia Asamblea de Investigadores del Penedés y Conca d'Odena, fué Ponente de Arqueología en la misma, celebrada en Martorell, y nombrado, en representación de Villanueva, miembro de su Comité Permanente.. Como tal, aunque ya la enfermedad que le roía el cuerpo le aquejaba fuertemente, actuó en la II Asamblea de Santes Creus. Miembro fundador de este Centro de Estudios, presidía su Sección de Arqueología y era nuestro mas sólido valor. Era también miembro del Istituto Internazionale di Studi Liguri, Sezione Española, desde 1948. Su última adhesión la cursó al Primer Congreso Arqueológico del Marruecos Español, que tuvo lugar en Tetuan en junio de 1953.    

La revista “Ampurias” (2) també li dedicà una plana ja que hi havia col·laborat en nombrosos treballs. Quan  vam formar part del Centre d’Estudis anys més tard el nom de l’Albert Ferrer era mític, se’n parlava amb respecte i admiració, després llegíem alguns dels seus treball ens adonàvem de la seva immensa vàlua. Val la pena llegir el, com exemple de la seva erudició el més que interessant i curiós article “De cuando un víllanovés ''descubrió" las antigüedades de Olérdola” (3).

Albert Ferrer potser ara ha caigut en un cert oblit. Ja passa.

La relació amb el Jaume Carbonell es remunta a l’any 1972 quan vaig començar a escriure al Diario de Villanueva. Portava l’escrit a la seu del Diari  al carrer dels Caputxins on hi havia la delegació del Movimiento i la redacció del setmanari  Ell darrera d’una taula i amb una “faria” o “caliquenyo”, no ho sabria distingir, a la boca ens rebia, agafava el sobre amb els articles (diguem-ho així essent auto generosos) i amb quatre paraules ens despatxava.

Va ser el director del Diari des del l’any 1962 fins el 84, provinent del cercles catòlics i del Frente de Juventudes va entomar la direcció segurament com un servei més, de fet ja escrivia al Diari de feia anys amb alguns articles d’un patriotisme abrandat en el seu moment.

Exercí amb finesa el necessari funambulisme d’un canvi d’època i de règim, ja s’albiraven canvis mentre publicaven notes demanant que els textos d’informació general fossin en castellà anava per altra banda obrint petits espais de distensió.

Fou un temps però de submissió a l’omnipresent Ferrer Pi. Control polític, control social.

Més tard la relació va ser més fluida però també amb forces discrepàncies en la manera de pensar i de veure la política. Algun cop retallava algunes frases de l’article i en altres directament no es publicava. Censura? Suposo que evitar algun problema amb els constants equilibris que calia fer. Veia però, Carbonell, que el temps d’allò del “movimento” s’acabava i s’albiraven nous temps. Recordo que encara era viu Franco, ja a les acaballes i ens mostrava mig d’amagat però amb un cert orgull l’edició ja preparada amb la notícia de la mort del dictador.

Va també promoure els moviments per passar un bé de caràcter públic, com deuria ser el Diario de Villanueva que formava part d’una xarxa del Movimiento Nacional a una cooperativa que significava privatitzar el Diari.

Malgrat les discrepàncies vam tenir un tracte cordial i sempre ens vam tractar amb correcta deferència. I amb les seves idees, lluny de les nostres i amb el seu tarannà també cal reconèixer-l’hi el treball per mantenir el diari que amb més o menys encerts va anar evolucionant i sense ancorar-se en el “búnquer” va esdevenir una publicació de servei púbic.

Per completar aquesta mirada pel retrovisor ens trobem també amb el centenari de la Teresa Basora, la senyoreta Basora, peça clau en determinat ressorgiment d’una feble encara vida cultural a la ciutat. Funcionària de l’estat va arribar a al ciutat a l’any 49 per encarregar-se de manera delegada de la direcció de la Institució de la Biblioteca- Museu-Balaguer i no va ser fins el 1955 en que a través d’una oposició va obtenir al plaça de la direcció de la Institució amb el vist-i-plau del Patronat de la Biblioteca  Museu Balaguer que després d’un temps li atorgà la direcció de les dues seccions, la Biblioteca i el Museu. Va exercir fins l’any 1988 en que es va jubilar.

La primera vegada que ens vam veure vaig trobar que la rebuda va ser de circumstàncies, una mica freda i distant un pelut i barbut volia parlar amb la “senyoreta”, quan va saber el motiu demanar-li una col·laboració pel Programa de la Festa Major de la Geltrú l’actitud va canviar radicalment. D’aquella primera trobada en va sorgir una relació que duraria molts anys i sempre amb respecte i amb una certa simpatia mútua. Va millorar la institució -tècnicament no hi entrem, això ja ho diran el experts- va impulsar el Centre d’Estudis, va generar en el seu moment una programació cultural en una Vilanova més aviat grisa i va ser també fundadora i la primera presidenta de Institut d’Estudis Penedesencs. Va ser activa en el camp cultural des de la seva visió, naturalment que potser no era compartida sobretot en els darrers anys de la seva vida activa professional. Recordo que li va doldre que es tornessis a separar les direccions del Museu i la Biblioteca i el robatori del Museu per part de l’execrable “Eric, el Belga” fou per ella un cop mot fort i que sempre li deixà petjada. La Montserrat Comas que va ser col·laborada seva en el final del trajecte professional i va esdevenir directora quan es va jubilar Basora va escriure un magnífic i breu Retrat de la Teresa Basora (4) on fa un recorregut per la vida professional i alguna breu incursió en la vida privada que ens permet conèixer millor a la Teresa Basora. Amb la “senyoreta” vam coincidir en forces ocasions al Centre d‘Estudis, al Museu, al mateix Patronat de la institució i sempre fou, entenc, una lleial servidora de la casa de Don Víctor, al llarg dels anys i a la seva manera. Possiblement la rapidesa en que tot va anar a partir de l’any 79 amb la voluntat de canvis des dels nous Ajuntaments democràtics la va agafar a contrapeu però sempre ho va entomar amb allò que en diríem esportivitat.

Feia esment abans del Retrat que va escriure la Montserrat Comas i quan l’he rellegit constato que en la majoria de les fotografies la Teresa Basora és la única dona que apareix en molts dels actes. Certament ella va haver de moure’s en un món dominat per homes i en moments difícils en que la dona no tenia cap paper rellevant. A la seva manera i en època complexa i va també ser un exemple de lluita per guanyar-se el lloc.

Cent anys doncs d’aquestes persones, que avui sinó oblidades del tot, sí força ignorades i part de la seva obra també s’ha perdut en la paperera de la història. El Butlletí segueix sortint però el centre d’Estudis fa anys que va desaparèixer, el Diari de Vilanova també va naufragar fa anys i la Biblioteca Museu Balaguer amb obres, tancat, i amb la històrica precarietat. Millor que en temps de la senyoreta, sens cap mena de dubtes, però vaja tampoc és per llaçar coets, culpa de tots plegats.

En fi el retrovisor et va allunyant la visió dels fet i les persones i distorsiona a vegades en part les formes però també ens permet ubicar referents que amb posicions possiblement mot llunyanes a la nostra cal fer-les-hi un cert reconeixement.

(1) “ Llibre dels gegants i altres entremesos populars de Vilanova i la Geltrú” Joan Rius Vila Editor.  Vilanova i la Geltrú 1964. Va ser el segon volum de la Biblioteca d’Estudis Vilanovins i de la comarca. Un llibre amb pròleg de Joan Amades i en un prefaci de Rius Vila en que glosa al figura d’Albert Ferrer

(2) Empúries és una publicació biennal del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que publica, des de l'any 1939, treballs científics de recerca generals sobre el món clàssic i l'antiguitat tardana de Catalunya i de la Mediterrània occidental fins l'alta edat mitjana. La revista desenvolupa una secció de tema monogràfic, amb articles de profunditat, tipus assaig o de síntesi; una d'estudis, amb articles d'assaig o de síntesi, analítics o concrets, de tema lliure i una secció amb ressenyes bibliogràfiques.
Fins l'any 1983 el títol era Ampúrias

(3) L’article és molt interessant, es va publicar a l’Extra de Nadal Diari de Vilanova 24/12/1953, pàgina 34

(4)  Teresa Basora i Sugranyes ( 1922-1998) Montserrat Comas i Güell.  Col·lecció Retrat  36. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú