La tercera?

Perquè si analitzem -ja sabeu que és una de les meves debilitats- el concepte de tercera guerra mundial, des del meu punt de vista hi ha tres coses a dir.

Primera- Parlar de “tercera” implica l’existència de dues anteriors que tots identifiquem. Però tinc la sensació que ho fem des de la perspectiva del segle XX, perquè, no hauríem de considerar guerres com la napoleònica (amb implicacions a tot el planeta) també com una guerra mundial? La lluita de mitja Europa contra l’imperi espanyol on deien que no es ponia el sol, no era en realitat una guerra mundial?

Segona – Hem popularitzat tant el concepte de guerra, que molts de nosaltres ens declarem en guerra amb el poble del costat pe  r mor d’uns aiguamolls o un polígon industrial, mentre proclamem la guerra als residus orgànics o a la proliferació de zones blaves. Per això penso que també hauríem de ser més curosos amb les paraules i reservar el concepte “guerra” per la “lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats”, que defineix el diccionari del IEC. Un fet que, a més, ens serviria per diferenciar la baralla de dues bandes de narcotraficants d’un barri, enfront d’un atac nuclear d’un país a un altre.

Tercera – Si acceptem que “mundial” vol dir “de tot el món” (ho diu el diccionari), sembla que parlar de guerres mundials implica que estem parlant de conflictes globals als que ningú, en major o menor grau, seria aliè. Els llibres d’història, per contra, estan plens de conflictes com les guerres d’independència o la turco-xipriota del segle passat, que es varen circumscriure a la lluita entre dos estats o un estat i una part d’ell que es volia segregar per esdevenir independent. Guerres que es bategen únicament amb els noms dels contendents encara que, en moltes d’elles, es reconegui la implicació -i fins i tot la participació- d’altres països i dels seus interessos. Aquells que, eufemísticament, es qualifica de “grans potències”.

Potser convé recordar ara que el president Monroe, l’any 1823, havia proclamat que qualsevol intervenció europea a Amèrica seria vista com una agressió enfront la qual els EEUU haurien d’intervenir. Una resposta a les intencions europees del Congrés de Viena de 1814 de reconstruir les grans nacions europees i els seus respectius imperis colonials.

Una intenció que, l’any 1904 i després d’un bloqueig naval de Veneçuela per potències europees, Roosevelt reafirmà, establint que si un país europeu amenaçava drets o propietats de ciutadans o empreses dels EEUU en el continent americà, aquests haurien d’intervenir per “reordenar” la situació. Tornant a proclamar el que George Washington, el seu primer president, havia explicitat en el seu discurs de comiat del 17 de setembre del 1796. Que Amèrica tenia un hemisferi per ella sola.

Una filosofia que es va trencar amb el conflicte franco-alemany de 1914 que va anar creixent fins reclamar i aconseguir la implicació dels EEUU i la designació de Primera Guerra Mundial. Aquest concepte que avui comença a fer por.

Perquè, si parlem d’una guerra, sembla clar que el conflicte només té dues solucions. La derrota d’un dels dos bàndols o l’acord entre ells per aturar les hostilitats i pactar una nova situació, fet que, en el fons, deixa el conflicte somort i llest per revifar-se en qualsevol moment. Acord que només pot promoure qui, des de la neutralitat, sigui acceptat pels dos bàndols.

Però si aquesta guerra rep l’adjectiu de mundial (“de tot el món) implica que no hi ha forces neutrals que puguin fer de mitjancers, deixant en paper mullat la possibilitat d’un àrbitre que proposi un acord per posar-hi fi. I deixa com a única sortida la derrota d’un dels contendents i la victòria de l’altre. Un desastre que cada cop fa més por i que fa pensar a molta gent que “a la tercera va la vençuda”. I no precisament a fi de bé.

No vull ser pessimista. Penso que els humans som, per damunt de tot, racionals. Però potser que dediquem cinc minuts a reflexionar sobre tot plegat.