Els dits d'una setmana

Els dits d’una setmana (Voliana Edicions) és el darrer llibre de poemes publicat per Jordi Roig Pi (La Palma, Baix Llobregat, 1957). El llibre s’acompanya d’un pròleg de Marta Pérez Sierra, una sensible lectura d’Els dits d’una setmana, i unes delicades il·lustracions de Carme Freixes Rubió, inspirades en l’estètica japonesa del zen.

Jordi Roig, poeta de llarga trajectòria, ha escrit també novel·les, ha participat en llibres col·lectius i ha escrit una obra de teatre. Autor versàtil, ara, a Els dits d’una setmana, hi trobem un conjunt de gairebé 240 haikus que el mateix autor considera «essències d’un poble», és a dir, de la seva La Palma natal. Alguns d’aquests haikus han estat substituïts per unes fotografies de Jordi Roig a manera d’haikus visuals.

«En la cultura catalana (ja sigui en l’art com en la poesia) hi ha una bona tradició de referents orientals. L’haiku, el conreu de l’haiku, ja a principis del segle XX va despertar aquí molt d’interès. Basti recordar Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, dos primerencs conreadors d’haikus (o, millor dit, de les diverses “variants” de l’haiku», vaig escriure al pròleg d’Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2009), de Vicente Haya, un dels més reconeguts especialistes en la matèria, que em va demanar que traduís el seu llibre al català. Es tracta d’un estudi molt aprofundit de l’haiku a partir de traduccions d’haikus clàssics i moderns de l’original en japonès. Deixeble de Reiji Nagakawa, Haya, doctor també en filosofia, ha viatjat diverses vegades al Japó.   

Els haikus d’Els dits d’una setmana, de Jordi Roig, no són haikus escrits a la manera clàssica sinó a la manera imaginativa del seu autor, és a dir, que entra de ple en la definició de les diverses «variants» de l’haiku que ja des de principis del segle XX van calar en la nostra cultura. Per definició, l’haiku és una forma japonesa de fer poesia que respon a una sensibilitat oriental marcada per la influència estètica i espiritual del zen. Des de la mentalitat occidental ens hem atansat a l’haiku, i cal dir que de manera ben creativa i personal.

La llista de poetes catalans que han conreat l’haiku és llarga i ara s’hi afegeix la veu de Jordi Roig, que ha elaborat un conjunt d’haikus en què el paisatge (un dels ingredients clàssics en l’escriptura de l’haiku, un poema de disset síl·labes distribuïdes en tres versos 5-7-5) és motiu d’inspiració, com és motiu d’inspiració el que s’esdevé en el moment present de la contemplació.

Un dels grans atractius de l’haiku és que és una forma poètica que fuig de tota retòrica i que, tal com vaig escriure al pròleg abans mencionat, «dona lloc a una miniatura verbal» que provoca «una immersió a la realitat sencera». És aquest esperit de l’haiku el que ha il·luminat els haikus de Jordi Roig, que en la seva visió i dicció personal, escriu en aquestes contemplacions del seu entorn: «Els prats s’estenen/ entre un filat enorme/ d’estrelles verdes»; o: «Quan hi ha harmonia,/ tots els ocells que planen/ riuen alhora»; o aquesta altra: «Cau la glaçada/ amb collarets de gebre./ Matins de festa».

Al final d’Els dits d’una setmana es troben cinc haikus, un per a cada dit de la mà, com ara aquest dedicat a dit petit, tota una declaració d’amor del poeta al país petit, que tant vol dir La Palma com la mateixa Catalunya: «No cal que busqui./ El meu país és ara,/ aquí i sempre».

Els dits d’una setmana, metàfora per una banda de la mà que ens fa humans i, per l’altra banda, metàfora d’una setmana arquetípica, es clou amb dos haikus-epíleg on es visualitza l’homenatge de Jordi Roig al paisatge, a la gent de La Palma, a la seva memòria: «Cap a quarts d’una,/ entre palmons i palmes,/ ve la sorpresa», seguit de: «A tots els àpats/ hi ha una cadira buida./ Malenconia».