Calidoscopi amb veu de dona

Amb Calidoscopi amb veu de dona (Stonberg Editorial), la filòloga, traductora i escriptora Montserrat Gallart Sanfeliu (Barcelona, 1953), ens ofereix el setè lliurament de la seva veu poètica.

Va ser Aristòtil qui va distingir la veu de la paraula. La veu és, doncs, alguna cosa més que el discurs. Escoltant la veu, llegint la veu, podem preguntar-nos: qui parla? Parla l’ànima a través del cor. A Calidoscopi amb veu de dona parla l’ànima de la seva autora.

Al pròleg a Calidoscopi amb veu de dona, Anna Comas i Mariné hi destaca les emocions (la seva coloració) que, en efecte, componen un calidoscopi de les seves expressions en una veu mesurada i celístia a desgrat d’episodis de foscor. Com la llum en els vitralls historiats d’una catedral gòtica, els miralls del calidoscopi transparenten l’experiència vital i intel·lectual de l’autora passada pel sedàs de la intel·ligència del cor.

El cor té la seva veu com té el seu batec que va del silenci a la paraula. En el silenci interior, en la contemplació que dona sentit al nostre pelegrinatge vital, es coven les experiències de la vida que van madurant també al caliu de les lectures nodridores, de la filosofia que ens aboca a les preguntes essencials, de les cosmovisions que ofereixen les llengües que Montserrat Gallart domina, de la vivència sensible de l’espiritualitat, de l’amistat i l’amor que convoca a l’exploració i l’acostament a l’altre. Amb tot aquest bagatge la poeta compon un calidoscopi de colors diversos com diversa és la vida que es relliga, però, en la unicitat de la Bellesa que l’autora escriu amb majúscula en el poema en prosa que clou el llibre: «És Bellesa tot allò que ens eleva l’esperit. Té mil formes, mil colors, mil expressions...».

En la poesia escrita ‘escoltem’ una veu quan aquesta veu hi és, ja que la veu, en literatura, és una qualitat que no tothom té. S’escriu amb paraules, però sobretot s’escriu amb aquesta veu que ho és de l’ésser intern, del seu sentir més íntim, més profund. Aquesta veu transmet alguna cosa que va més enllà de les paraules: transmet el respir del que es diu, per exemple, quan «la quietud esdevé cançó». I l’escoltem en el vers que canta la fi de l’estiu, «ofrena exquisida per aquesta ànima assedegada de Bellesa» que és el mateix que dir anhelant de l’infinit que ens eleva i conhorta l’ànima.