Abril, un mes predictor, si plou

Fa poques setmanes, estàvem amb l'ai al cor, pendents del cel. La por a restriccions d'aigua ens neguitejava força. Sort que, al llarg dels darrers dies, la pluja ha fet acte de presència, amb certa intensitat. El fet em recorda un parell d’adagis del país, on l’adjectiu de “predictor” esdevé clavat: “abril mullat, de pa en ve carregat”…i “si per l'abril sents tronar, ordi i blat no faltarà”. Tant de bo que es faci realitat aquella altra dita que diu “a l’abril, cada gota en val mil”! No anirà gens malament per a reserves i sembrats. De fet, “març ventós i abril  plujós fan el maig florit i formós…i, també, al pagès orgullós” 

Altra cosa pitjor pinta, tanmateix, en la primavera política. No parlo només, però de la climatològica. Pel que fa a corriols de dirigents, intueixo un abril desmarxat, en doble sentit: els núvols fuetegen la relació dins dels governs de Madrid i la Generalitat catalana. PSOE i  Podemos no s'entenen i ERC i Junts sempre van a la grenya. Per tant, en aquest entorn, no s'hi escau el refrany de l’”abril tronat, bon any assegurat”. El fantasma de l’avenç electoral que volen evitar uns i altres segueix planant al terrat dels dos executius. Sovint entreveig manca de preparació al cervell d’aquest personal. Qüestiono tant la seva capacitat de maniobra com un bri de compromís social real. 

Funcionar només en clau de mantenir la trona, em treu de polleguera. Concloc que el nivell de bona part dels qui s'han encabit en la branca política s’adequa a l’“abril, abriló, de cada cent, un de bo. La vella que això deia en tenia cent un i no n'havia vist mai ni un”.  

Mentrestant, “rient i plorant, abril va passant”. Predir un canvi radical, efectiu i imminent envers una millora que el poble arribi a copsar sembla poc més que una utopia. Havent primaverejat l’hivern, ara veiem com la primavera hiverneja. I tot plegat no és gens bo pel progrés de la societat. De temes enrevessats a resoldre, en tenen un munt: el preu de la llum i del gas, un IPC desbocat, la protesta dels sectors estudiantil i transportista, un deute públic incontroladíssim, la guardiola de les pensions fent figa per tot arreu, etcètera. Davant d'aquest poti-poti, són incapaços de dictar (o parir ?) una llei que fixi un topall al preu dels lloguers. Quin panorama i quant desencís! Per això, fent un contrast, l'aire que ens toca respirar esdevindrà bo si “plou” un cabàs de ciència infusa damunt de tots ells. Somiar és de franc.