Costa i costarà

La sensació però després dels dies de la vaga dels mestres és que ben poc s’ha avançat. Que la mobilització a més de la denúncia no ha aconseguit moure les posicions de la conselleria malgrat diguessin i repetissin que estaven oberts al diàleg. Després de sis dies de vaga, cinc per aconseguir millores laborals i  generals en l’educació i carregant contra la gestió de la conselleria i un altre dedicat a reivindicar la llengua a l’escola, després de sis dies, doncs, hi ha una mica de cansament perquè la realitat és que gairebé no s’ha avançat gens…

Com que és un clàssic en qualsevol mobilització reivindicativa s’ha generat altre cop una guerra de xifres sobre els que han fet la vaga, res que no coneguem, que no hàgim vist abans però. I possiblement la vaga no la van seguir la quantitat de mestres que indiquen els sindicats però forces més dels que diu la Conselleria. El cert és que les mobilitzacions i manifestacions han estat les més nombroses des de fa molts anys, fet que indica que la majoria dels actors de la comunitat educativa van donar suport a les jornades de reivindicacions.  

Les postures doncs segueixen allunyades i els sindicats ja han dit que un cop acabada aquesta tongada en vindran d’altres més abans que acabi el curs. Aquesta posició indica que el descontentament és encara molt gran, però també cal dir que hi ha un cert cansament sobretot en els sectors de pares i mares que veuen pertorbada la seva organització quotidiana -com en altres vagues altres ciutadans- per la vaga. I també hi ha preocupació pels efectes sobre els coneixements que pot tenir una perllongada absència de classe. 

I segueix en peu la consigna de no començar el curs el dia 5 de setembre amb una inicial vaga que retardés de “facto” aquets començament que va ser de fet el detonant que va crear un malestar generalitzat, no tant pel contingut, que seria discutible com tot, sinó per la forma en que es va donar a conèixer sense els preceptius informes del Consell Escolar de Catalunya i tirant pel dret i menystenint els elements de participació habituals.

La totalitat dels sindicats acusen al Departament d’ “engany històric”, perquè la major part de contrapropostes que ha presentat aquests dies, en la mediació entre les parts que ha tingut lloc al Departament de Treball, s’allargaven en el temps i fins i tot anaven més enllà de l’actual legislatura. I per tant propostes que quedaven penjades en funció de les voluntat futures i això naturalment no va convèncer els negociadors dels sindicats.

A l’espera de veure com va evolucionant, que pinta malament certament, la situació en els propers dies i setmanes en que es veurà si hi ha noves alternatives, el que està clar és que la figura del Conseller Cambray ha anat perdent força tot i que en un principi semblava que podria capejar el temporal, la seva actitud de supèrbia encara ha empipat més els representats del món educatiu. El Conseller s’ha salvat de ser reprovat al Parlament per alguns vots de l’oposició. Vaja ni la majoria parlamentària se’l creu. 

Tot i que aparentment les posicions semblen enquistades la Conselleria fins ara  ha actuat amb un rigidesa creiem que innecessària i ja se sap que la rigidesa provoca fractures masses vegades, o si més no algunes esquerdes, que si no es reparen amb rapidesa acaben fent un esvoranc difícil de recosir.

I potser és amb aquesta voluntat de recosir, de tornar a generar complicitats i punts d’entesa, que la conselleria ha tramés a la representació sindical un document en que s’accepten 10 dels 14 punts de la plataforma reivindicativa.  Temes com: el restabliment de l'horari lectiu, la reducció de ràtios, la conversió de terços de jornada a mitges jornades, l’increment del personal d'atenció directa, l’equiparació salarial en la Formació Professional, l’estabilització del personal interí i el pacte d’estabilitat amb transitorietat del nou currículum, la defensa de la immersió i assumpció de responsabilitats per part del departament en aquesta qüestió, el retorn a tenir caràcter lectiu de les 2 hores de reducció, i la demanda d’una negociació real que Educació considera que ja és el que està fent. El problema és que si això no es concreta amb dates i amb recursos difícilment es poden considerar acceptables perquè la comunitat educativa ja fa massa temps que viuen en una situació de promeses i compromisos incomplerts.

I quedarien encara quatre punts que també són claus per tractar tot i que des de la conselleria es consideren innegociables com és l’avançament del calendari escolar així com el decret de plantilles que la conselleria creu que no és matèria de negociació sindical ja que no afecten drets laborals, quedaria a més el tema del percentatge destinat a educació que la comunitat educativa situa en un 6% a totes llums inassolible amb poc temps i quedà com a reivindicació  la dimissió del Conseller que òbviament el govern rebutja.

L’argument que fa servir la conselleria en alguns temes de que no afecta els drets laborals podria ser raonable però tampoc afecta els drets laborals la sentències sobre el català, per exemple, i en canvi aquí si hi hagut des de consultes fins a reclamar posicions comunes, el mateix govern es manifesta contra la mesura el mateix dia que els sindicats hi deien la seva.

La posició de Cambray és una posició com hem dit de rigidesa, jo no sé si ha treballat mai en una escola, això tampoc és necessari per saber entendre la posició del professorat clarament manifestada amb la consigna que llençaven els manifestants “No són cinc dies de vacances, són deu anys de retallades”.  

Però alerta que si els sindicats i sobretot el professorat té la sensació d’haver perdut i de no haver aconseguit res en la negociació l’actitud que molts agafaren segur que faria perdre la necessària complicitat per treballar amb seguretat i amb ganes d’avançar.

I també hi ha la possibilitat que la fins ara unitat en el sector educatiu acabi esberlant-se entre els possibilistes i que volen mantenir la protesta, això sembla que ja ha començat a passar. Les plantades de molts manifestants davant la seu d’ERC i contra la influencia que creuen exagerada que té la Fundació Bofill (Fundació dedicada als estudis sobre educació) el lema “ERC més Bofill educació en perill” mostra ja per on van les coses, és d’una eloqüència evident. D’aquí que els habituals columnistes propers als republicans qüestioni algunes de les demandes dels sindicats o abonin les tesis de conseller. Defensa blindada del conseller.  

La presencia cada cop més gran de policia davant la conselleria i alguns brots d’enfrontament fan pensar que la cosa pot derivar malament.

Compte doncs, s’ha de reprendre la negociació que hauria de servir per possibilitar acords. De moment els sindicats se senten estafats i el conseller està en el punt de mira.

Costa i costarà refer la necessària confiança i complicitat per poder generar els necessaris canvis i evolució que cada moment demana l’escola. Calen recursos, cal disposició -la dels professionals ja s’ha posat en evidència mil vegades- i cal sobretot tenir la humilitat de reconèixer que no sempre les coses s’han fet prou bé i aquí el conseller podria fer molt. Costa i costarà arribar a un acord però l’escola i l‘educació del país s’ho mereixen.