En algun moment, l’antologia

David Castillo Buïls (Barcelona, 1960) és un reconegut escriptor i agent cultural de primer ordre entre la cultura en sentit clàssic i el moviment contracultural, o underground, com se’n va dir en aquells anys d’alquímies artístiques i intel·lectuals que per influència, sobretot de Nord Amèrica, van ser els anys setanta del segle passat. Castillo és un premiat autor de la llarga trajectòria que escriu poesia, narrativa i periodisme en l’àmbit del qual cal recordar que durant molts anys va portar el suplement cultural del diari Avui.

A la densa activitat creativa del poeta Castillo en la qual fotografia els clarobscurs com en un gravat de Goya temps i moments de la petita i gran història, la travessen dues vetes reconegudes per l’escriptor: l’amor com a força motriu de l’existència, i l’amor per la ciutat de Barcelona i els seus variats paisatges urbans.

En la poètica de Castillo cristal·litza una visió realista dels barris perifèrics de la metròpoli, si bé no exempta d’un cert neoromanticisme i lirisme dur que en algun moment recorda els poemes de Federico García Lorca escrits sota la impressió de la seva estada a Nova York. Només cal que els lectors s’atansin a les imatges textuals contingudes al poema Oda des del cel. Inspirada en la Barcelona una i múltiple, Castillo ha inclòs aquesta oda a L’amor com a pena capital (Pagès editors), una antologia que al costat de poemes escollits dels seus llibres anteriors, hi recull poemes publicats en antologies diverses i llibres col·lectius. Un encert editorial, ja que el conjunt de poemes amplia la cosmovisió de l’obra de David Castillo. Tenyida pel seu anarquisme vital i conceptual en una harmònica conjunció, Castillo hibrida amb destresa innata la cultura culta i la cultura popular.

En algun moment cal fer una antologia per donar fe del curs d’una trajectòria poètica, si bé L’amor com a pena capital, de David Castillo, no és una antologia definitiva, ja que l’autor és un escriptor en actiu motivat tant pels avatars de la vida que brolla a cada instant com per la mateixa literatura canviant, la cultura sempre en moviment.

Llegir (com a crític literari Castillo ha llegit molt) no fa perdre l’escriure, ans al contrari: la lectura incentiva, impulsa i inspira l’escriptura tant com les experiències capil·lars, o les més íntimes i transcendents, convertint la biografia en una experiència poètica plena de quirats lírics amb aquell punt d’heterodòxia característic d’aquest escriptor que entre la seva obra assagística cal destacar la biografia del bard contestatari Bob Dylan, hereu de l’anomenada generació beat, amb Allen Ginsberg, William Burroughs i Jack Kerouac entre les figures més destacades. Potser no és casualitat que Castillo hagi decidit publicar aquesta antologia personal de la seva obra a les en vistes del centenari de naixement de Jack Kerouac l’any 1922, ja que, com la del beat, la poesia i la narrativa de Castillo es desenvolupa en una escriptura àgil i molt plàstica que de manera natural, espontània, fusiona poesia i prosa en la trama d’una memòria viva i testimonial d’una persona que alhora que viu l’experiència observa, al detall, tant l’entorn com el context on es dona aquesta experiència.

Amb un pròleg de Josep M. Rodríguez sobre la vida i obra de David Castillo, de qui diu que per al poeta és «obsessiu donar testimoni de la vida», i unes il·lustracions d’estètica urbana de Raúl Barrilado, L’amor com a pena capital constitueix un passeig per diversos escenaris temporals i espaials d’una obra poètica «amb instants robats» a la ciutat de Barcelona al costat del record d’una declaració d’amor: «M’escolo pel passadís desolat on em vas dir sí,/ per la cassalla amargant que et vas empassar d’un glop/ i pel retrat que et va fer el dibuixant de la Rambla».

David Castillo acostuma a escriure poemes llargs, però en tres versos molt visuals i sensorials com aquests, versos amb el toc de costumisme il·lustrat propi de l’estil de David Castillo, el poeta barceloní és capaç de retratar de manera ben gràfica una de les mil cares de Barcelona, alhora que trasllada els lectors a un seu moment personal en un paisatge ciutadà que podem reconèixer, com ens podem identificar en un sentiment de desolació per alguna cosa perduda: l’amor que «era la llar d’on no hauria d’haver sortit». I és que sense amor els humans ens trobem com sense casa, a la intempèrie de l’existència, l’amor és capital a les nostres vides i la seva manca la pena.