Els carrers grocs

“Es tractava de recuperar els carrers” m’ha repetit una i una altra vegada el Bienve Moya, tot prenent el cafè a primera hora de la tarda en una de les converses que tenim, de rampell, de tant en tant.

La titularitat dels carrers sempre ha estat en bona disputa i, suposo, que col·locant sempre a l’alçada del mite les èpoques no viscudes, els anys setanta del segle passat devien ser una esperançadora dècada que, com cada generació aprèn, decep al cap del temps i la mirada enrere.

Però l’esperança sempre deixa conquestes. Deia Fraga que “la calle es mía” quatre anys després de la fundació dels Bordegassos. No crec que conegués les intencions de la colla, de fer castells i de les altres coses que la fan ser com és, no obstant això, sí que hauria de ser un avís a navegants. El temps era convuls. I quan no ho ha estat?

Ja es van espantar uns guàrdies civils que van aturar l’autobús de camí a Sitges i, preguntats per la raó del control, van etzibar un “es que son más de cien”. Anys més tard, un estol de catalans va tornar a insistir al crit de “els carrers seran sempre nostres”.

Això de ser un bon nombre de persones, obstinat a fer qualsevol cosa per principis, et regala moments únics. De la mateixa manera que els humans som indestriables de la terra, de com es mouen els astres i de com reviuen les flors, també ho som dels altres humans. Els problemes comencen quan cal tenir un objectiu comú i cadascú té una idea pròpia del camí, però els problemes acaben amb l’aleta que fa oblidar mesos de disputa. Sempre que l’aleta es faci.

Suposo que tot torna a començar. De la mateixa manera que comença a fer bon sol i el calendari així ens ho diu, retorna la Pasqua i Sant Jordi, retornen els castells -aquest any sí!- i la primavera es refà a cada cantonada, els Bordegassos tornen a sortir al carrer i ho fan el dia exacte que en farà cinquanta del primer cop. Qui no recorda una primera vegada!

Ho fan per tornar a repetir el mantra, ser més de cent, recordar als ministres de qui són els carrers i ser capaços de coses tan meravelloses com la gastada metàfora d’un castell. Però els Bordegassos ho fan a la seva manera, que és la de Vilanova: vila feliç a la qual no li cal repetir superlatiu de les més tòpiques. Només així som capaços de fer les Neus a l’agost i ser el bressol del Carnaval.

Es repetirà la foto a les escales del Mercat que ara en fa just 50. N’hi ha que hi seran a les dues i, murris, sota nas, esbossaran un somriure tot pensant que van venir per canviar-ho tot i recuperar els carrers i gairebé no ho sabien. N’hi ha tantes, de coses de Vilanova, que han nascut del cap bordegàs!

Ah, i segur que algun pensament anirà cap a aquell que va pronunciar la famosa frase: Aquests de Vilanova, tan melenuts, amb aquest nom, la camisa tan lletja i tanta dona… duraran dos dies.

L’enhorabona, irònica, a l’autor. Pam i pipa i per molts anys de camises groc terrós.