Embolica que fa fort

Semblava que el cas de l’espionatge als independentistes per part del CNI havia de donar l’extremunció al govern de coalició de Pedro Sánchez tot fent-li perdre l’imprescindible suport nacionalista que el mantenia fins aleshores, però a darrera hora es despenja Bildu i ens explica que, “per la responsabilitat que devem a la ciutadania” votaran a favor del decret de la discòrdia. Aquell que, pel que diuen, buscarà mitigar l’impacte econòmic que té sobre les nostres vides l’inacabable guerra d’Ucraïna.

Vist això, sembla clar que la dreta -i per suposat la ultradreta- s’abonarà al discurs que ja cansa de l’entreguisme del PSOE als enemics de la democràcia a canvi d’uns vots que li permetin a Sánchez arribar a les properes eleccions malferit però no acabat. Per tant, per aquest costat, res de nou a casa del senyor rector. A no ser que al final girin una mica el visor de la seva artilleria i l’enfoquin cap a Euskadi, deixant una mica tranquil·la a Catalunya. Cosa poc probable ja que significaria estar pendents dels 13 diputats bascos/navarresos i deixar tranquils als 23 catalans. A no ser que ja no considerin que aquests, barallats com estan, han deixat de ser un perill.

El que ja no es veu tant clar és el rumb que agafarà la part esquerra de l’hemicicle de Madrid. O potser d’entrada hauríem de parlar de rumbs. Perquè l’anunci d’avenç electoral a Andalusia i l’obligació legal de les eleccions municipals l’any vinent, no sembla que augurin temps de concòrdia i política comuna, necessitats com estan els diversos partits de “marcar paquet” fins que arribi el moment d’anar a les urnes. Alguns com Ciutadans per sobreviure, altres com Vox per demostrar la seva puixança i altres com els regionalistes, per demostrar que son una nova via a explorar, molt més propera als ciutadans que la tradicional.

Sánchez els ho ha posat en safata de plata acceptant que el decret de la discòrdia es tramiti com si fos una proposició de llei normal i corrent, és a dir, amb presentació d’esmenes, votacions i tota la pesca que poden acabar amb una llei que sigui un poti-poti d’aportacions pactades entre bombers que no es trepitgen la mànega.

L’enigma, doncs, està en saber si aquesta disparitat de propostes, acords, pactes i demès variants de la política convencional, serà prou sòlida i oferirà prou projecció als membres com perquè no tinguin la temptació de tirar la gorra al foc i estripar les cartes.

Perquè, si allunyem una mica la lupa i mirem l’entorn de tot plegat, sembla evident que el cas de l’espionatge a l’independentisme hauria de ser el principal argument invocat en aquesta situació. Per contra, el Bildu de Arnaldo Otegui i Jon Inaturri -ambdós també espiats amb Pegasus- no fa llenya d’aquest arbre i accepta la proposta en base a la seva incidència social. Com també fan Junts X Cat i les CUP, marcant distàncies amb ERC. Cert que a canvi -pel que s’ha aprovat- de poder tenir membres a la comissió de secrets oficials que fins ara, per llei, estava vetada a aquests partits en base al vot majoritari que reclamava l’entrada.

Un fet col·lateral que ja ha desfermat alguna polèmica amb la ministra Margarita Robles que ha defensat l’actuació del CNI en tot el afer de l’independentisme català, en base a la seguretat de l’estat. Posant a la ciutadania en una tessitura complexa. Perquè segur que molta gent creu que el govern ha de lluitar contra les amenaces que puguin afectar la seva idea de país. Però també bona part de la ciutadania creu -des dels temps de Segundo Marey o fins i tot dels de Montejurra- que aquesta lluita no es pot fer ni amb els mètodes d’aquells tristos records, ni amb la ingenuïtat d’aquell que va amb el lliri a la ma. Que, entre altres coses, els polítics son al Parlament i cobren, per explorar noves vies que resolguin aquesta aparent contradicció. La que no va saber resoldre ni la Revolució Francesa ni el III Reich entre altres.

Seguir com fins ara, equival a funcionar com la junta de propietaris de “La que se avecina”. Per cert, finalitzada en la temporada actual. Esperem que no sigui des del convenciment que, per entreteniment, ja tenim el Parlamento, el Catalangate i l’embolic polític actual.