A porta tancada

Talment com si les actes transcrites i signades dels Consells de Ministres i demès reunions oficials i més o menys secretes, s’haguessin substituït per missatges telefònics de Whatsapp o Twitter. Perquè, agradi o no, quan veiem per la televisió una captura de pantalla o sentim per ràdio una veu distorsionada donant una informació delicada, ja ningú dubta de la seva veracitat. Oblidant que la mítica escena de l’aeroport de Casablanca on Ilsa i Rick separen definitivament les seves vides, fou rodada dins d’un hangar, amb actors nans i un avió de mida petita per donar així la sensació de llunyania i d’espai obert. O ignorant les facècies que “El Intermedio” del Gran Wyoming intercala en el seu programa televisiu diari, canviant veus o declaracions dels personatges que surten a la pantalla.

I el nostre sistema democràtic, que ofereix per contrarestar aquesta creixent onada de confusió i disbauxa? Una legislació que ubica al Parlament espanyol una dita “Comisión de secretos oficiales” formada per uns quants parlamentaris als que la llei obliga a mantenir en secret tot el que sentin i vegin allà.

Uns parlamentaris que, per començar a entrar en matèria, pertanyen a un partit on cal suposar que els màxims dirigents han d’estar al corrent de tot el que passa a la seva organització i que, per tant, haurien de conèixer amb pèls i senyals tot el que saben i ignoren els seus “subordinats”. I això, com es casa amb la necessitat de guardar el secret? Pot un parlamentari negar-se a informar al seu cap sobre el que sap d’un determinat tema?

Però la cosa no acaba aquí. Perquè dubto que la directora general del CNI escrigui ella els informes i peticions sobre la recent investigació que, pel que ja ha sortit d’aquella sala teòricament blindada i tancada, recullen per la posteritat els acords i debats que s’hi han produït. Per això ja hi ha els secretaris (paraula curiosament relacionada amb secret), els escrivents i fins i tot els fotocopiadors que, agradi o no, tenen accés a la informació. Com tampoc caldria obviar els funcionaris judicials a qui el jutge requerit per la directora general per la corresponent validació de la seva intervenció, encarrega aquestes funcions de copista/redactor. També aquí caldria recordar casos com el Watergate, on funcionaris més o menys anònims -per alguns traïdors i per altres herois- desvetllaren trames, documents i altres materials foscos d’allò que passà a anomenar-se “clavegueres de l’estat”.

Com haureu observat, lentament i com si fos una taca d’oli, la possibilitat de difondre allò que no hauria d’haver sortir de la cambra de la comissió augmenta. El que era el secret d’un sanedrí d’uns pocs parlamentaris, esdevé, lentament i implacable, un “secret per iniciats” que espera el moment oportú per fer el salt definitiu a la palestra de la ma d’algun mitjà de comunicació que busqui un impuls a les seves vendes, vulgui fer o tornar un favor a alguns amics o intenti fer-se un lloc al sol.

Amb l’agreujant que avui les noves tecnologies de la comunicació ja no requereixen d’un equip de redactors que escriguin el que s’explica, un altre de impressors que facin córrer les rotatives, un tercer de repartidors/venedors que ho faci arribar a la gent interessada. Avui son els altaveus de la comunicació (massius com les televisions, ràdios o xarxes socials obertes, o restringits com els grups de comunicació de les xarxes socials teòricament  tancades) els encarregats de cridar la nostra atenció cap a una noticia que difon una persona, mentre esperem que les invitacions a desvetllar secrets de gent popular o suposadament famosa que tant practica ja la premsa del cor, arribin també al camp de la política de forma oberta i descarada.

I clar, aquells mítics consells de redacció d’aquelles sèries televisives també mítiques com “Lou Grant”, on es debatia la conveniència i rigor de publicar una noticia, acaben convertits en un pur tràmit -com el de la “Comisión de Secretos Oficiales”- per donar llum verda a una exclusiva cridanera. Com la que el telèfon del president del govern fos espiat. Sense poder saber per qui ni amb quina finalitat. Deixant així obert un ventall immens de possibilitats. Des del hacker solitari de les pel·lícules americanes, a un servei d’espionatge d’una gran potència o fins i tot a sectors “trapelles” dins de la pròpia estructura de l’estat. O potser ja hem oblidat les malifetes d’un Villarejo anant a dinar -a porta tancada, clar- a “La Camarga”?