200 anys i segueixen

Dissabte passat es celebrava la magnífica fira Va de contes!, en mig de l’enrenou de contes explicats, representacions i múltiples activitats, ens va sorprendre trobar-nos davant del Teatre Principal, un Bibliobús, un camió adaptat per servir de Biblioteca que va fent gira pels diversos pobles que encara no disposen d’aquest equipament. A Vilanova no ens cal, per sort però està molt bé poder-lo veure i entrar-hi per adonar-nos que fan una gran feina.   Una feina lloable que ajuda a la difusió de la cultura i porta l’hàbit de la lectura més enllà de les possibilitats que tenen alguns ajuntaments de mantenir determinats equipaments .

Fixo la mirada en el logo institucional. Diputació de Barcelona, (n’hi ha d’altres de la Generalitat) però aquest ens aixeca la curiositat perquè casualment aquets mateixos dies es commemoren els 200 anys de l’existència de les diputacions. Administració d’aquelles que en diuen de segon nivell, no són d’elecció directa per part de la ciutadania, sinó que són els regidors que voten el seus diputats provincials en funció del nombre de regidors i el nombre de vots que ha tret cada força política en el marc dels partits judicials. Les diputacions provincials són els òrgans de govern de les províncies. La seva funció és assegurar que es prestin amb qualitat tots els serveis de competència municipal i a tot el territori. Per a això, subministren serveis a petits municipis que, per si mateixos, no podrien prestar-los, els donen cobertura tècnica i jurídica i reparteixen fons estatals per a infraestructures, cultura o educació.

El cert és que les diputacions no han tingut massa bona fama i en dos cents anys de la seva existència han patit també algunes vicissituds. L’embrió del que serien les diputacions es troba en la Constitució de Cadis del 1812 i va ser a Vic on es va crear la primera Diputació precisament per ser la ciutat que primer van reconèixer la nova constitució. Durant la guerra del francès ben poca cosa van fer però semblava un avanç per descentralitzar el poder de la monarquia absolutista. Tornat al poder el Rei Ferran les va abolir i  no va ser fins el 1822 que es van crear de nou i van tornar a desaparèixer després del trienni liberal... En fi sembla que no va ser fins el 1836 que no van tenir una vida estable. Les diputacions tenien com objectiu fer d’intermediari entre el poder central i els municipis i per això durant molts anys es van veure com una divisió provincial pensada, i segurament era així, per exercir el control de l’estat sobre el territori.

A Catalunya entre els anys 1914 i 1925 va néixer la Mancomunitat de Catalunya que va ser la unió de les quatre diputacions i sense tenir més competències sí que va significar un avanç polític important, va ser presidida per Enric Prat de la Riba que va expressar la voluntat de que “no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Així doncs es palesava la funció primordial de les diputacions que era el suport als ajuntaments. La Mancomunitat va fer una gran feina de la que encara se’n conserven vestigis reals.

Van ser suprimides per la República i tornarien després amb el franquisme, i per això també tenen aquesta connotació d’administració impopular entre determinats polítics com una forma estranya i aliena de govern a Catalunya imposada pel franquisme. Però va ser l’instrument per dotar a la Generalitat Provisional ja que Tarradellas va ser president de la Diputació i va tenir doncs un estatus oficial.

Però les diputacions estaven en el punt de mira dels partits democràtics en considerar-les, com hem dit, un instrument de l’estat i de centralització. Tot i que en algun moment en el debat constitucional es va pensar en substituir-la o eliminar-la perquè si s’implementava l’estat autonòmic doncs potser ja es podria supera el marc provincial, finalment no van ser suprimides i van tenir un paper en el món local.

Tant és així que després de les primeres eleccions municipals democràtiques de l’any 1979 es van constituir les primeres diputacions sorgides ja de l’elecció popular. El  primer acord de la Diputació de Barcelona va ser la de dissoldre’s i passar les seves competències a la Generalitat ja que les seves estructures encara estava a les beceroles .

Aquest acord no es va portar mai a terme perquè es va constatar per part d’alguns que podien fer una feina important de suport als ajuntaments. I així ha sigut, amb algunes excepcions podem dir que les aportacions als ajuntaments han servit de molt. En el pobles petits per prestar serveis que a un sol ajuntament petit el seria impossible de tenir i el cas del bibliobús, n’és un excel·lent exemple dels molts que es podrien posar i en el municipis grans ajuda òbviament també a determinades obres i equipaments i també en la prestació d’alguns serveis.

Els ajuntaments van tenir clar que seria necessari que hi hagués una administració local de segon nivell que fes funció de suport, coordinació i substitució en els municipis petits. D’aquí que encara avui cap partit pensi en la seva dissolució, almenys públicament. Molts ajuntaments tenen dubtes de que si els recursos de que avui disposen de la Diputació haguessin arribat i haguessin estat en mans de la Generalitat, que no ha demostrat mai massa el seu interès en el finançament dels ajuntaments, haguessin arribat als ajuntaments i per tant hi haguessin sortint perdent . 

Algun cop s’ha criticat les diputacions perquè es diu que poden ser espais per ubicar-hi assessors i polítics que facin servei més al seu partit que no a la institució, altres crítiques és que a vegades el seu suport és esbiaixat en els ajuntaments del mateix color polític. Potser en alguns casos ha estat així però en general han fet una bona feina.

A Catalunya es va fer la llei de Vegueries però que no s’ha implementat encara pel que respecta a la part del món local. S’ha començat una descentralització dels serveis de la Generalitat però això no és ni molt menys la Vegueria. Vegueria que d’alguna manera hauria d’assumir competències de les diputacions i, per tant també els recursos. I això, si es fa, va per llarg... encara que ens vulguin fer creure que tot està en marxa. A veure si en les eleccions municipals del proper any es fan passos ferms per constituir el Consell de les  Vegueries, autèntic òrgan de representació, que estan cridats a substituir les Diputacions.

És evident que els recursos que tenen les diputacions són forces (perquè es creuen que ERC retreu el pacte de PDcat i PSC) i això els permet poder fer la feina de suport que serà del tot necessari ja que des de la constitució dels ajuntaments viuen amb la precarietat d’un infra-finançament mai resolt ni per l’Estat ni per la Generalitat per més que les associacions municipalistes hagin bregat per aconseguir-ho.

Així 200 anys de Diputacions una manera d’estructurar la xarxa de govern de l’estat, però mentre no hi hagi el desplegament de la divisió territorial propi de Catalunya o bé es financin els ajuntament de manera raonable i suficient en funció de les competències les Diputacions seguiran essent necessàries per pal·liar els dèficits crònics dels ajuntaments en matèria econòmica de serveis i d ‘infraestructures.