Vehicle o currículum?

El consens “in extremis” de PSC-Units, ERC, Junts i En Comú Podem per presentar una proposició de llei -i votar-la inicialment amb 105 vots a favor i 28 en contra- en resposta a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que imposa el 25% de castellà a l’escola, no deixa de ser un brindis al sol. I, com a mínim, una aportació a la polèmica. Perquè proposar que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament dels menors mentre el castellà -junt amb l’aranès i el propi català, siguin idiomes “d’ús curricular”, suposa afegir un grau més de confusió a una situació que afecta, com deia, a tots els catalans menors d’edat i que estan en un procés de formació on el compliment de les lleis i normes just es comença a aprendre i practicar. Perquè, que vol dir que un idioma sigui “curricular”?

Tots sabeu de la meva afecció al diccionari i avui no penso fer una excepció. Perquè si segons aquest, el verb vehicular suposa “esser el vehicle per la transmissió o conducció d’una cosa”, està clar que una llengua vehicular ha nascut per ser el suport natural per la transmissió de les idees entre els que la tenen com a pròpia. I si el currículum és el “conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, etc”, es evident que hem passat a un altre nivell i no hauríem de barrejar parenostres i cigrons com al meu entendre s’intenta fer amb aquesta llei. Perquè una cosa és “ser el vehicle” i una altra de molt diferent, que un paper oficial certifiqui les teves capacitats i t’autoritzi a ser-ho. I justament en el camp de l’ensenyament, aquesta dualitat sol fer-se evident amb certa freqüència. O no heu tingut algun professor que, tot i ser el seleccionat per currículum que us havia de transmetre el coneixement matemàtic o idiomàtic, va ser incapaç de vehicular aquests coneixements, si els tenia, cap a vosaltres?

De fet, si reprenem el concepte curricular com a “referent al currículum” i ho apliquem a les llengües, podríem arribar a la paradoxa màxima. Que el caràcter vehicular (transmissor de coneixement) del català que obligaria a fer la classe en aquesta llengua, afecti també la classe de castellà. Un exemple podria ser la manera de donar l’hora a la classe de castellà. Han de parlar de “las diez y cuarto” o, respectant l’idioma vehicular, han de parlar de “un cuarto de once”?. Perquè l’idioma -si més no això diuen- no només son els accents, les comes i els temps del verb. Hi ha un component cultural que potser hauríem d’haver respectat i empoderat més per evitar arribar on hem arribat. A que cadascú baixi les escales com vol. Us imagineu, per exemple, que a Gibraltar els residents circulessin per l’esquerra i els turistes i visitants espanyols ho fessin mantenint la llei del seu país, és a dir, per la dreta?

I ja que ha sortit l’anglès, hi ha una pregunta que ningú ha contestat encara. Si les classes d’anglès a les nostres escoles es vehiculen en aquest idioma, de quin percentatge dels que marca la disposició del tribunal, es descomptaria el temps dedicat a la llengua de Shakespeare? Del 75% català o del 25% castellà?

Però no ens enganyem, tenim al davant una baralla de galls d’un mateix galliner. Derivat de la proximitat i barreja que suposa, com en el cas de la Santíssima Trinitat, ser dues nacions dins d’una mateixa nació. Dues nacions vehiculars ficades dins d’una nació curricular i que lluiten per la supremacia i, es digui o no es digui, l’eliminació del rival.

Us heu adonat que català i castellà no son tan diferents com sembla?. Potser per això, quan parlem d’un “porró” català, sempre hi ha algú que parla d’un “porrón” espanyol. Per contra, només alguns francesos, els provençals, parlen d’una “gargoulette”. La majoria el “vehiculen” com un “pichet a bec” mentre als textos “curriculars” recorren al porró o porrón entrecomillats. Per no parlar dels britànics que, a manca de referents propis, tradueixen el concepte definint-lo com un “glass wine jar with a long spout”. Per cert, un idioma anglès  que lentament es va imposant -a certs nivells acadèmics superiors i en el camp de les noves tecnologies- com a vehicular. Sense que, curiosament, ningú s’esquinci les vestidures o reclami fixar percentatges.