L’empatia

Sens dubte, som davant d’una qualitat que ens ajuda -i de quina manera!- a comunicar-nos millor amb el proïsme. En un entorn social, a hores d'ara, on prima sobretot l’individualisme i l’egoisme, més d'un pensarà que sóc utòpic. No em retrona l’oïda, emperò. Somiar és de franc i duc la utopia dins de la meva motxilla. 

No puc pas dir que el panorama que se'ns presenta sigui precisament falaguer. A banda de la pandèmia, cal pensar en el desgavell brutal de la nostra economia. En aquest punt, veure com el govern de torn ho imputa tot al conflicte bèl·lic d´Ucraïna té delicte. Sense oblidar les assignatures pendents del canvi climàtic, la taxa d'atur desbocada, la migració, el terrorisme, l’alça d’opcions ultradretanes, etcètera. 

En la seva obra “Poètica”, Aristòtil refereix l’atracció profunda que genera la tragèdia dins del drama interior de l'espectador. Essent animals socials, necessitem eines que ens ajudin a copsar el tresor  de l’experiència compartida. No ens ajuda gens ni mica mantenir  esquemes ancorats en l’individualisme. Vist el nivell normalment prou esquifit de la clase política, advoco -ara més que mai- per tàctiques de voluntariat i obertura envers l'altri. Jo voldria interpretar l´empatia com a afinitat, simpatia, recolzament amistós, comprensió i entesa. Hi ha massa “forats” desatesos per l'administració amb col·lectius vulnerables. En aquesta conjuntura, sort n'hi ha d’aquelles persones anònimes i entregades que fan una simbiosi entre estima i empatia! És clar que fer-ho a canvi de no res té un mèrit estratosfèric.  

Barack Obama deia: “l’empatia esdevé una qualitat de caràcter que  pot canviar el món. Posar-te al lloc d'un altre i veure a través dels  seus ulls fixa l’inici de la pau”. Sense ella, mai no hi pot haver perdó.  

Així, doncs, em permeto suggerir algunes tècniques concretes de  cara a no restar en l'embolcall de la pura teòrica en aquesta matèria.  Per exemple, interessar-se per les persones que ens sembla que ho  passen malament. Practicar el proverbi turc del “si parlar és argent,  escoltar és or”. Acompanyar aquella gent gran, que viu sola… Acabo  amb un nou pensament aristotèlic, “percebre és patir”. Per contra,  posar-te una bena als ulls equival al súmmum de la covardia.