Tres minuts

Tres minuts són 180 segons, i com qualsevol magnitud temporal ens poden passar molt de pressa o ens poden semblar una eternitat.

Sempre dependrà de l’estat d’ànim, de la urgència que tinguem i si els tres minuts són gairebé de qüestió vital.

Tres minuts poden passar de pressa si estem en el temps de gaudi o gresca o poden generar un neguit indescriptible si la nostra urgència és peremptòria.

En tres minuts es poden fer moltes coses, quedi clar.

Pensem-hi una mica i segur que podrem fer una llista raonablement llarga.

Tres minuts poden significar que et deixin la cara com un cromo, és el que els passa als boxadors, ja que cada temps d’enfrontament, “round”, dura això 3 minuts en els combats professionals, aquest tres minuts van inspirar un documental prou interessant sobre la tasca social. 3 minuts és un documental dirigit per Álvaro Torrellas que conta la història d'Antonio Fernández, ‘El Bigotis’. Durant més de 30 anys s'ha encarregat de treure a més de 500 joves de la droga i la marginació social a través d'un dur entrenament, aprenent la disciplina mentre se superen a si mateixos, en rounds de 3 minuts, que és el que dura un assalt de boxa.

Però no tot han de ser cop de punys i clatellots, sinó que també hem trobat els tres minuts per tenir una segona oportunitat. És el que reclama Manu Guix en una cançó que porta per títol precisament Tres Minuts:

No sé com ho hauré de fer, dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu, i no ho vaig saber fer.

Doncs bé, tres minuts, “només” tres minuts serà el temps que haurem d’esperar com a màxim quan vulguem fer alguna queixa en una d’aquestes empreses que a l’hora de fer ofertes tot són flors i violes i quan es tracta de fer alguna reclamació les espines que trobem sembla un calvari sense fi.

Era habitual trucar a una companyia per fer alguna reclamació i el so de comunicació o la música d’espera ens acabava castigant i eixordant les orelles. Penjaves fastiguejat, derrotat, vençut, i molt emprenyat perquè no hi havia resposta i, per tant no podies resoldre el teu problema...

I possiblement si tenies sort i aconseguies que t’atenguessin, bàsicament màquines, o persones que estan a l’altra banda del món, era habitual derivar-te a un altre servei, a un altre extensió i així podien entrar en bucle diabòlic i  altament perniciós pel sistema nerviós de cada un de nosaltres.

Ara sembla que això s’ha acabat o s’acabarà (toquem fusta).

Punt i ratlla.

El ministeri de Comerç i Consum que encapçala el ministre Alberto Garzón sembla disposat a acabar amb aquesta mena d’abús i menyspreu que moltes empreses tenen cap els seu clients.

Així les empreses d’aigua, electricitat, gas o internet hauran de respondre o facilitar informació sobre les reclamacions dels consumidors en un termini màxim de dues hores, i hauran d’atendre les trucades dels usuaris en un màxim de tres minuts.

Home ja era hora!

I, a més, durant la trucada no es podrà desviar a algun altre operador i no estarà permès que aprofitin l’estona que ens tenen allà penjats per fer-nos propaganda dels seus productes o oferint-nos duros a quatre pessetes.

Els avenços tecnològics han suposat un canvi important que ajuden a moltes feines i fins i tot a aspectes tant importants com a la medecina i per gestionar conflictes.

Però també és cert que cada cop les grans empreses, la majoria pertanyents a oligopoli, que a més concerten les seves polítiques, acaben menystenint a usuaris i clients i els temps d’espera n’és un exemple clar.

La primera pujada del calvari és obtenir resposta, després que a poder ser t’atenguin en la llengua que desitges i desprès que puguis resoldre el problema que tens. La majoria de les vegades això significa no només perdre el temps sinó la incertesa de quan sabràs si et resolen o no la reclamació o incidència.

Parlar amb màquines és una sensació estranya perquè tu pots anar dient les bestieses que vulguis i la màquina segueix a la seva. Ja sabem que les empreses de serveis incloses les bancàries posen tots els entrebancs possibles per poder trobar la solució més ràpida, més barata i més eficient. Cal recargolar el tema el màxim possible. És esprémer la paciència del personal, total un client més o menys tampoc importa gaire.

Ja ho sabem tot són reverències quan fas el contracte i després el varien de manera unilaterals i totes aquelles reverències s‘han convertit amb abusos de paciència, diners i temps. Està molt bé que el ministre apel·li a la raó i a la llei   «S’han acabat els temps d’espera infinits que produeixen frustració i que genera impaciència, i que acaba fent que la persona renunciï». Segons el ministre Garzón, les empreses hauran de garantir que el 95% de les trucades ateses se situen per sota els 3 minuts. A més, la llei prohibeix que qualsevol empresa utilitzi com a mitjà exclusiu d’atenció un sistema robotitzat, i haurà de tenir a disposició dels usuaris una persona real que pugui atendre la queixa o consulta. Ja veurem si es compleix aquesta disposició o ja es troben les corresponents justificacions per saltar-ho com fan amb tantes altres coses.

Molt bé! Ja tenim una normativa que ens farà ser atesos amb més celeritat, però naturalment no comporta que l’atenció sigui satisfactòria. Això ja són figues d’un altre paner.

I ens sembla molt bé que l’administració reguli l’actitud i la manera de (mal) fer de les grans empreses amb el tracte amb els ciutadans que en són usuaris, però estaria bé que a la mateix administració s’apliqués aquest principi.

Tres minuts? Han provat de parlar amb el CAP corresponent. El que ens toca a nosaltres gairebé és un miracle que et responguin després de trucar-hi forces vegades. I es podia entendre en el moment més àlgid de la pandèmia, però ara diuen que ha baixat la pressió i el telèfons segueixin igual. O, han provat de parlar amb l’hospital dels Camils? O, més a prop, a l’Ajuntament  de Vilanova. Aquí almenys et diuen quant truques les persones en espera que tens al davant però pots arribar a entrar en un bucle com un hàmster i no poder parlar mai. Potser només ens passa a nosaltres. Que també potser, però una breu constatació entre els més propers -i per tant sense cap valor científic- la coincidència és generalitzada.

A veure si el tres minut també són aplicables a l’administració pública (o potser ja ho és i no es compleix).

En fi, benvingudes siguin les mesures però que s’apliquin a qualsevol servei públic i privat...

Ja hem conreat durant molts anys les virtuts de la constància en penjar-nos del telèfon i la de la paciència per esperar i esperar...

Per tot plegat agrairíem això dels tres minuts com a molt..