Parlar en català als nouvinguts i als qui ja no ho són tant

Aviat farà vint anys, vaig publicar un article que va tenir ressò a diversos mitjans (Llengua Nacional, El 3 de Vuit, El 855...). M’ha semblat interessant de recuperar-lo per al digital EixDiari, perquè em sembla que no ha perdut gens d’actualitat, sinó tot el contrari, ja que el debat sobre la salut del català és més viu i crispat que mai. El perill de la desaparició de la llengua o de la conversió progressiva en un simple dialecte del castellà cada vegada són més presents en la nostra societat, i no només entre els especialistes (filòlegs, sociolingüistes...). Tots tenim por que aquell poema (gairebé un acudit) de Joan Brossa, titulat “Mutació”, tan realista i contundent, esdevingui una realitat no gaire llunyana i la mutació/ substitució sigui irreversible:

“Enraonen en català, però a la més

mínima ocasión lo dejan delante

de un interlocutor de habla castellana.”

Com que una de les formes fonamentals i necessàries per frenar aquesta substitució, que cada vegada sembla més possible, és no canviar de llengua, mantenir el català amb interlocutors que no el tenen com a primera llengua, tot i que sovint el saben, m’ha semblat que valia la pena tornar-lo a oferir a tants i tants lectors que en el seu moment no el van poder llegir, sigui per l’edat, sigui perquè no tenien accés als mitjans que el van publicar. Ho faig amb el prec que tots arraconem d’una vegada per sempre aquest vici que tenim de parlar en castellà als nouvinguts i als que ja no ho són però en són descendents. Si no ho fem, encara que ens costi al començament, la nostra llengua no es podrà normalitzar mai i els perills que he comentat seran ben reals.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Massa sovint hem de sentir, i de llegir i tot, que parlar en català als nouvinguts, als forasters, als estrangers és una mostra de mala educació, de tancament. Des de fa molts anys estic convençut de tot el contrari, és clar, però només des d'en fa un parell [ara ja en fa més de vint] he trobat un argument que em sembla que és definitiu per desemmascarar, o almenys per fer rumiar, aquells que s'hi aferren com el nadó afamat al mugró matern, sigui amb estratègia calculada, sigui per ignorància. L'he fet servir tant en cercles d'amics i coneguts, com en els debats sociolingüístics que de tant en tant fem amb els alumnes d'ESO i de Batxillerat, i la veritat és que com a mínim ha creat un punt de reflexió i de controvèrsia nou, sobretot havent-hi com hi comença d'haver tants sudamericans i magribins a les nostres aules.

L'argument és molt senzill, gairebé podríem dir que és una girada de mitjó: si tu parles català amb els familiars, amb els amics, amb la gent que t'és més propera i així que hi apareix un foraster canvies de llengua, no li estàs mostrant cap mena d'educació, de respecte, de deferència, més aviat li estàs dient que ell no forma part dels teus, que ell és diferent, i que a tu ja t'està bé. En definitiva l'estàs marginant, l'estàs excloent, li estàs vedant el dret a formar part del teu grup d'una manera plena, sense barreres. Tu parles la teva llengua als nouvinguts, doncs, perquè vols que siguin un més, perquè vols que s'integrin, perquè no hi fas diferència amb el veí de tota la vida o amb el company de curs. Qui no ho fa, en canvi, li està dient que ell és diferent, que ell no té dret a formar part del grup, que ell sempre serà un foraster, un nouvingut, un immigrant. L'argument que tant s'havia esgrimit de l'educació, del respecte... s'ha girat completament en contra dels qui el defensaven.

M'he animat a posar-lo per escrit en aquest article per dues raons fonamentalment. En primer lloc perquè em va cridar l'atenció que en una comarca tan catalanoparlant i conscienciada com Osona, la gent tingui tendència a parlar castellà als immigrants, "per una deferència", com assenyalava un reportatge d'allò més interessant sobre l'estat de la llengua publicat a Presència (núm. 1645, 5-11/9/2003, p. 11). Si això passa a Osona, què deu passar al Baix Llobregat, al Maresme..., em vaig preguntar. I en segon lloc, perquè una carta publicada a diversos mitjans de comunicació i firmada per una quinzena d'associacions molt diverses, totes relacionades amb el món de la immigració però (l'Associació Cultural per Colòmbia i Iberoamèrica, l'Associació de Treballadors Marroquins a Catalunya, etc.), m'ha fet adonar (com ja m'havia trobat amb alumnes estrangers que defensaven la mateixa postura que jo introduïa al debat) que els nouvinguts el que volen és que els tractem amb el màxim de normalitat, i aquest màxim de normalitat vol dir ajudar-los, també, a aprendre la nostra llengua. Permeteu-me de reproduir un parell de fragments de la dita carta (ho faig de la publicada a El 3 de Vuit del 2-5-03, p. 68):

"Entenem què representa per als catalans poder parlar en català.

"És per això que nosaltres, que som anomenats persones nouvingudes o nous immigrants -hi ha algun dia que es deixa de ser un nouvingut o un nou immigrant?-, però que volem ser catalans com tothom, volem participar de la llengua catalana com la resta de la població.

"Com que la llengua catalana és un vehicle d'inclusió, volem manifestar la nostra voluntat de fer de la llengua catalana també la nostra llengua i demanem a les administracions i a tota la ciutadania el seu suport per aconseguir-ho."

Em sembla que són unes paraules contundents, em sembla que ja teniu un nou argument si algú gosa dir-vos que sou molt poc considerats, o maleducats i tot, segons qui us ho digui, pel fet de parlar català a un magribí, a un equatorià, a un suec... Ara només cal fer l'esforç per substituir un costum que ens fa més mal que una pedregada, que ens va arraconant la llengua i ens la va convertint en un instrument de comunicació cada vegada menys necessari.