Un altre canvi?

Els resultats electorals del diumenge passat a Andalusia, van deixar en evidència la meva escassa capacitat d’anàlisi predictiu. O potser la dels polítics que, en les seves campanyes electorals, havien anat proposant coses que, immediatament, varen passar al sarró de les promeses incomplertes.

Tot va començar amb el triomf de les tesi moderades, i fins i tot un punt ingènues, del ja president andalús Juanma Moreno, que avalava el líder nacional Alberto Nuñez Feijóo enfront posicions més “combatives” com les de la presidenta de Madrid, Diaz Ayuso, que volia convertir aquestes eleccions en una guerra oberta contra el PSOE que passés per la coalició amb Vox que es va aconseguir imposar a Castilla-León.

Cal imaginar que, amb la seva hàbil estratègia de defugir parlar de pactes postelectorals, el líder andalús del PP ha aconseguit que molts dels indecisos, aquells que decideixen el vot a darrera hora, li atorguessin la seva confiança. Demostrant, una vegada més, que aquella convicció política dels ciutadans que molts polítics i analistes pregonen, ni està tan estesa com diuen, ni és tan profunda com voldrien. Un increment de 32 escons del partit de Juanma Moreno ho demostra.

Com ho demostren, aparentment, els resultats del segon partit en importància, el PSOE, que perd 3 escons dels 33 que fins aleshores li havia permès lluir el títol de partit amb més representants però no mantenir la seva supremacia tot formant un govern de coalició. Una pèrdua de vots i escons que el partit de Pedro Sánchez i el candidat andalús Juan Espadas s’han afanyat a atribuir al desgast generat pel govern nacional de coalició on, a més a més, no manquen enfrontaments interns amb els socis i discrepàncies amb els simpatitzants que els recolzen des del pati de butaques.

Però no ens enganyem. El daltabaix del diumenge passat té, al meu entendre, el seu origen fora dels dos grans partits. En els altres dos que aspiraven a molt i s’han quedat amb molt poc. Vox i Ciutadans.

Perquè la campanya del partit de Santiago Abascal i la gran esperança blanca Macarena Olona, que havia començat amb plantejaments combatius i aspiracions de govern, ha acabat amb un increment del nombre de representants força migrat que només els ha permès pujar de 12 a 14, i un adeu a aquelles conselleries i vicepresidència que havien poc menys que exigit durant la cursa electoral. Una situació que, de moment, ha obligat a plegar veles als partidaris de la contundència política d’extrema dreta. Més que res perquè la desfeta de Ciutadans és interpretada per molts com un avis a aventurers.

I és que el partit taronja que ara comanda Inés Arrimadas i que presentava a Juan Marin com a candidat (curiosament un dels més ben valorats) ha literalment desaparegut del mapa andalús, deixant damunt la taula els seus 21 escons que, sumats als 10 perduts pel núvol situat a l’esquerra del PSOE i més dividit que mai, expliquen la pujada espectacular del PP que li permetrà ratificar el govern i la presidència de l’autonomia andalusa.

Quines conclusions podem per tant deduir de tot plegat? La fàcil i tranquil·litzadora de consciencies, com sempre, atribueix la culpa al derrotat. Però dir que el que ha passat és perquè Ciutadans no ha sabut mantenir fidels als seus votants, no és, en opinió meva, dir tota la veritat. Perquè això hauria suposat un repartiment de vots entre els dos grans recol·lectors (PP i PSOE) i ja hem vist que l’únic que ha omplert el cistell és el PP.

Què pot haver aportat el PP a la lluita electoral per aconseguir el que ha aconseguit? Jo crec, sincerament, que serenor i bipartidisme. L’actitud del seu nou líder nacional de deixar “que cada palo aguante su vela” enfront l’actitud messiànica, sovint crispada, i omnipresent del líder nacional del PSOE, Pedro Sánchez, serà el que marcarà el futur immediat de la política interna espanyola. Que naturalment passarà per una resistència numantina del segon a abandonar el poder, destacant les seves accions internacionals. Com la cimera de la OTAN de Madrid que fa necessària la seva presència en aquest escenari. I per una exigència d’eleccions no massa crispada per part de Feijóo. Mentre tots dos esperen pacientment que Ciutadans baixi definitivament la persiana, els partidaris de Vox es vagin convencent que, tot i els resultats de França i altres països europeus, “Spain is diferent”, i el núvol de grups minoritaris accepti la seva “testimonialitat” més o menys important i renunciï a fer volar coloms. Un nou canvi del canvi?