Ja ho sabem, qui dies passa...

De manera gairebé imperceptible el dia ja va escurçant...

Ja han caigut sis full del calendari i ben bé, sense que ens en hàgim adonat estem al començament de l’estiu i ja hem consumit gairebé més de la meitat de l’any 22.

I el final del juny ens ha portat puntualment la celebració de la festa de Sant Joan. La festa del foc i l’aigua. Comença a la nostra ciutat el cicle festiu de l’estiu, es succeeixen a partir d’ara tot un seguit de festes a cada un dels barris amb especial atenció a Sant Pere (Sant que creiem va perdent influència), que a Baix a Mar té força, altres barris seguiran amb la seva celebració i prop ja de la festa pròpia de la ciutat. És evident que el cicle festiu s’escampa al llarg de tot el calendari anyal, però és ara, a l’estiu, és quan agafa el ritme més fort. La nostra ciutat ha sabut fer de la festa un element també de la identitat col·lectiva. Aquell eslògan que amb relatiu enginy es va encunyar de “Vilanova és Festa” no era gratuït, però la festa és també un element de la vitalitat d’un poble com ho són tantes i tantes coses. És també un element que ens ha d’ajudar a ésser una societat integradora com ho hem estat fins ara.

Sant Joan però ha perdut, i possiblement, amb raó una certa espontaneïtat i cada cop les regulacions sobre l’activitat són més àmplies i van encotillant aquella expressió arrauxada d’una festa, que era una festa d’iniciació de molts joves que podien per la revetlla fer la seva primera sortida nocturna.

Veus que cada cop més veus s’aixequen contra l’explosió de petards perquè  molesten els animals de companyia. Però cal recordar que és una festa humana al voltant de la transgressió de determinades normes i també d’ocupació del carrer. Ep! I també cal dir que quan el gos del veí comença a bordar amb constància, insistència i volum fort -ignoro les raons concretes del seus lladrucs, encara no entenc el que diu- segur que els decibels estan per damunt del que provoquen determinats coets, piules cigronets, martiniques i “barratxos”. Cert que altres estan per damunt del tolerable però no tant per fer campanyes per prohibir els petards amb aquesta excusa.

Així mateix la mateixa Generalitat vetlla per nosaltres, com sempre, i demana que no es salti per damunt de les fogueres, que és un dels exercicis del que s’ha perdut bona part de la seva pràctica. Saltar per sobre de la foguera durant el temps de la revetlla, i sobretot fer-ho quan jo només hi ha brases, ens aporta  un plus de protecció contra malalties i bona sort. El ritual no sempre és igual i difereix en funció de les tradicions diverses. En alguns llocs s'ha de saltar la foguera diverses vegades, fins a set, mentre que en d'altres s'ha de fer de bracet amb la persona estimada per tal de consolidar la relació. Ja veiem doncs com l’administració, el nostre govern, en demanar-nos que no saltem les foguerers ens pot privar de l’amor i la salut. Ja és això, ja....

I sense anar massa lluny, a la mateixa Vilanova es diu que els pescadors la nit de Sant Joan cremaven una escombra nova i ben grossa i llençaven les cendres al mar. I en la mateixa nit de Sant Joan les bruixes de les Coves de Sitges es preparen per si algun agosarat jove s’acosta per recollir la flor que el lligaria a l’estimada com ens deia Creu i Coromines en les seves Contalles del Temps Vell:

“... i darrera un gran roca
Un estanyol trovarian,
tot a l’entorn de qual boras
hi creixien certas plantes
que unes flors molt bonicoyas
blanca com un glop de llet
amb pics de color rosa...”

I evidentment si aconsegueixen la flor la noia que estimen caurà rendida d’amor al seus peus. Ah! Qui tingues el valor d’entrar-hi i enfrontar-se a les bruixes. Però potser ben aviat et caldrà un permís municipal per poder-ho fer malgrat tinguis valor per fer-ho i desafiar, per amor, a les bruixes que intentaran atrapar-te en un joc que s’endinsa en la infinitat de la història. Tot això si la contaminació derivada de l’abocador el Garraf ho permet.

Potser d’aquí un anys al pas que anem, les fogueres de Sant Joan seran hologrames que es veuran a les places, o ens posarem unes ulleres de visió virtual i veurem com les flames ballen i cremen. Serà com un videojoc on podrem interactuar amb les imatges i fins i tot potser farem veure que saltem virtualment la foguera i intentarem trobar petards de baixa intensitat i que no facin enrenou ni soroll... Gairebé tot ens vindrà ja decidit per l’autoritat competent i en funció de la sequera del bosc, l’augment de mascotes que hi hagi, la determinació del regidor de torn es podrà fer o no fer segons que i el que no ens ho haurem de pintar a l’oli o bé llençar coets de manera clandestina i citar-nos amb el boca orella per saber on cremaren una foguera...

Que no ens toquin ni la coca ni la copa en cap de les seves versions...

I la festa és el moment en que la transgressió d’aquells ritmes del treball es faran més evidents, en que les nits són més un espai de relació que de descans, que els dies es fan curts per la vida intensa que reclamen. És també doncs el moments de palesar el civisme col·lectiu, és el moment de pensar que l’esperit lúdic és un esperit que està renyit amb actituds que puguin danyar la convivència. La festa és relació entre persones i és aquest el lema que ha de presidir-les. Si s’ha volgut identificar la festa amb la nostra ciutat també hem d’estar a l’alçada del que això reclama que no és ni més ni menys que estar a l’alçada de representar i mantenir els valors que la festa representa que no són altres que els del civisme, la convivència, la integració cultural, la relació amable i cordial.

I anem passant diesi  ja ens plantem al bell mig de l’estiu.

Passen dies sí i anem empenyen mesos ens trobem ja pujant el juliol i contrastant amb l’ambient general de festa (si ens posem al marge de la crisis inflacionària i altres derivades de la guerra...) altre cop les coses van maldades amb el virus dels “pebrots”. Creixen de nou els contagis. I sobretot després de moments festius en que molta gent s’ha reunit sense cap mesura perquè ja ens ha dit l’autoritat que anem fent vida normal, que és el que toca, però els mitjans de comunicació ja van dient que la cosa va malament, sense estridències ni massa alarma, això sí.

El mateix conseller ja diu que a determinades edats ens tornem a posar les mascaretes en els interiors...

Els mateixos que se’n fotien de la ministra quan va parlar de la quarta dosi, ara ja la veuen bé...

I sembla que ens espera un altre estiu intranquil o, si més no, amatents a veure com van evolucionant xifres i amb la vista posada als hospitals per seguir de prop l’evolució i les corbes i dades numèriques altre vegada. Sortosament la quantitat no significa, ara per ara, i a diferència d’altres moments, més gravetat però vaja de nou comença el periple que ja coneixíem i creiem superat.

No és així encara.

Anem passant dies però passem-los amb prudència i amb compte.

L’autoritat crida a la normalitat i a no preocupar-nos, fan la seva feina però la nostra és autoprotegir-nos i actuar d’acord amb les mesures preventives conegudes.

Malgrat tot, bon estiu i impregnem-nos d’aquest esperit festiu que Sant Joan transmet i que s’allarga tot l’estiu, almenys per ara.