Mirades brutes o brutes mirades...

Ens trobem en la necessitat de parlar d’observació, per això ho plantegem com un examen atent d'una cosa o d'un fenomen, generalment per treure'n algunes conclusions. Sabut és que mirar és un acte voluntari, també hi ha qui considera la visió com un acte retinal i la mirada com una noció cultural.

El que molts estarem d’acord és que mirar és més que veure-hi, parlem de veure-hi com una capacitat física de formar una imatge a la retina a partir de la llum que reflecteixen els objectes. Mirar és també, veure amb atenció i interès, però estareu d’acord amb mi que no totes les persones percebem, interpretem, de la mateixa manera el que mirem, davant d’un mateix estímul visual.

Cal dir però que únicament veiem allò que mirem i mirem allò que volem, allò que ens mostren o allò que se’ns permet mirar. La nostra visió està en contínua activitat, quan mirem també som conscients que podem ser vistos, una manera d’explicar la fórmula recíproca de la visió.

També podem afirmar que percebre és la suma de la informació que ens donen els nostres sentits amb la interpretació que fem a partir dels coneixements que tenim del món.

I és que potser no ho sembla, però observar és ben difícil, observar no és mirar. Observar porta implícit veure el present sense jutjar, ni deixar-se emportar pels nostres pensaments ni per les nostres experiències viscudes.

I és que mirar és un acte mecànic, això no significa que sigui una habilitat que ens ajudi a retenir el que estem vivint en un moment determinat. Quan observem tenim la ment en silenci però al mateix temps, la vista, els sentits i la nostra ment estan en perfecte connexió.

Podríem afirmar, doncs, que observar no és mirar, igual que sentir no és escoltar.

Quina diferència hi ha entre mirar i veure? Per veure-hi no ens cal cap esforç, simplement hem d’obrir els ulls. Si consultem al diccionari podem llegir que veure vol dir percebre la imatge que els raigs lluminosos que provenen d'un objecte formen al fons de l'ull sobre la retina.

Únicament ens cal que hi hagi llum i que obrim els ulls per deixar que hi entri. Per altra costat per mirar hem de parar més atenció, tornem a consultar el diccionari, hi trobem que mirar és fixar la vista sobre algú o alguna cosa, observar amb els ulls.

Heu de tenir en consideració que la llibertat d’expressió es restringeix clarament quan aquesta atempta contra els drets o la reputació dels altres. I és que ens hauríem de preguntar quins límits hem de tenir per saber el que podem dir sobre els nostres pensaments i sobre les nostres creences?  Hem de dir sempre el que ens vingui en gana o ...?

Els professionals i sobretot els educadors i educadores socials, hem après quines tipologies d’observació hi ha, la natural i pràctica. L’observació natural s’utilitza amb l’ús de metodologies senzilles i fiables. Es combina amb l’observació sistemàtica i l’observació asistemàtica.

Per a poder-la desenvolupar ens cal un ambient natural en el que es succeeixen les activitats de formació que haurem preparat prèviament amb la finalitat d’avaluar, han de d’esdevenir una activitat més en ambient natural i espontani dels infants.

La fiable i objectiva, on el procés de registre de les dades ha de ser tan objectiu com sigui possible, més descriptiu que interpretatiu. A voltes ens interessa l’ajuda d’una altra educador/a, per poder analitzar el tipus d’intervenció d’aquest educador/a. També podem gravar en vídeo essent conscient sempre, que qualsevol observació pot partir el risc de la subjectivitat. Aquesta pot esdevenir per error, o  per diverses causes, com el cansament de l’observador o una manca d’atenció, a voltes ens condicionen unes falses expectatives o d’altres aspectes.

En l’adaptativa i flexible, s’han de tenir en consideració les característiques de cada un dels infants. Malgrat que pensem fer una activitat d’avaluació, s’ha de poder aplaçar si apareixen altres circumstàncies o interessos.

També hi ha la que té unes finalitats clares i definides, on els comportaments i les conductes que s’han d’observar estan definits prèviament. Aquests han de ser clars, igual que les finalitats de l’observació (què cal observar i per què).

Ha de ser continua i global, l’observació forma part del procés educatiu mateix i afecta a tots els aspectes del pensament de l’infant i el seu context.

Actualment no podem afirmar que existeix una moral objectiva a la qual ens puguem agafar per dir això és bo i allò és dolent. La moral està en els ulls del que mira. I la nostra mirada està condicionada per les nostres creences, coneixements, expectatives, experiència, etc.

Els educadors i educadores socials som partidaris d’ampliar mirades i no quedar-nos amb afirmacions o informacions parcials d’un moment social, educatiu, econòmic, concret. Massa sovint  observem com es pot caure en el titular alarmista o de sentència que pot afavorir a crear un imaginari en la població que després es difícil de desmuntar.

Veiem com la mirada sobre què és segur i insegur és ideològica. La seguretat o la inseguretat són temes massa habituals en els mitjans de comunicació i en la vida política.

Cal que responguem a interrogants com seguretat de qui? o davant de què? Cal saber definir què entenem per seguretat i qui ha de tenir el poder per decidir sobre què és seguretat, a qui hem de protegir i de què l’hem de protegir, quins són els límits.

Hem de parlar del racisme que hi ha darrere del disseny del model de seguretat i reconèixer que per arribar a una seguretat integral hem d’assegurar una societat lliure de racisme.

Malauradament alguna vegada hem sentit un rumor, una informació que corre sense saber d’on ve, encara menys qui l’ha començada, ni si és veritat o no. Certament els rumors estan en la nostra vida quotidiana, corren per tots els llocs on convivim, al barri, a les escoles, al treball i als bars. Podem adquirir diverses formes i massa vegades hom no s’adona del que està transmetent, que passa amb el boca orella sense proves objectives que la confirmin; el pitjor és que a voltes aquest es genera a través dels mitjans de comunicació.

La pena és que a l’actualitat els rumors es transmeten ràpidament, a través d’internet, quasi de la mateixa manera que ho fan els virus. La por i el desconeixement són alguns dels diversos factors que intervenen en l’origen d’un rumor.

I és que sabem com flueix la informació, vivim immersos en una bombolla informativa, que ens porta a veure més el que volíem veure, no el que necessitàvem veure. Massa canals de difusió de la informació sempre han estat en mans d’uns quants, ja siguin governs o empreses, que han utilitzat les corrents informatives pel propi benefici.

La propietat dels mitjans de comunicació condiciona el marc conceptual, per aquest motiu el relat s’elabora sempre amb els interessos de les elits econòmiques i de poder. I és que tots i totes som conscients de la dificultat que tenen els diversos professionals per mantenir la seva independència.

«Tenim una addicció als nostres propis pensaments i, si no els modifiquem, no podrem transformar res»

Alguns cops, l'enemic més gran que ens amenaça es troba dins del nostre cap, i per tal de trobar la veritable felicitat hem de transformar-li l'aptitud. Santosh Kalwar, Doctor en Ciències en Tecnologia (Interacció home-ordinador) – Informàtic – Emprenedor – Desenvolupador de programari/web – Escriptor/Autor – Poeta – i com ell mateix s’autodefineix, un ésser humà senzill.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.