Avui parlem de Lawfare, guerra jurídica, 1a part...

Avui intentaré fer una aproximació al concepte de Lawfare, aquest és un tema que ha aparegut recentment en l'àmbit acadèmic i dels mitjans de comunicació. De fet aquest terme va aparèixer per primera vegada a mitjans dels anys 70, i es defineix com la barreja entre les paraules angleses law (llei) i warfare (àmbit de guerra). Posteriorment es va traduir al castellà com a guerra jurídica.

Aquest terme ha començat a emprar-se al començament del segle XXI, quan es vol denunciar l'intent de desgast d’un govern o dels seus opositors a través dels tribunals i les lleis.

El lawfare esdevé una guerra política per la via judicial mediàtica, amb interessos econòmics, polítics i geopolítics amagats a l'opinió pública.

Aquest terme afecta també a jutges i jutgesses, corporacions de mitjans de comunicació, a periodistes i a líders d'opinió, policies, ambaixades i agents d'intel·ligència (locals i estrangers).

I és que fins i tot, els comportaments foscos com el lawfare poden incloure un abús de presons preventives, delacions premiades i veredictes abans del procés judicial mitjançant mentides, campanyes d’assetjament i desmoralització, a través dels mitjans de comunicació o de pamflets escampats estratègicament.  

A voltes s’actua sobre els locals dels grups polítics, els barris, els pobles, les cases dels militants, la persecució i l’amenaça a familiars provoquen situacions d'exili i refugi polític, manipulació i propagació de la por vers les persones afectades en determinats processos.

Veiem doncs com apareix una instrumentalització del sistema judicial, es poden manipular les pròpies lleis que condueixen a justificar accions repressives per raons polítiques. Malauradament aquests fets els podem comprovar en aquells sistemes democràtics de poca qualitat on el poder judicial i els mitjans de comunicació tenen molta força...

Hem pogut copsar que en alguns procediments s’inclouen i es distorsionen fets no delictius en un tipus penal, on es transforma la llei tot vulnerant drets fonamentals. Drets com  la llibertat, amb mesures restrictives, el dret de reunió i manifestació, el dret a la llibertat d’expressió o llibertat ideològica, el dret a la igualtat, al lliure exercici de càrrec públic representatiu i el més ignominiós, el dret a la presumpció d’innocència.

Algunes causes es construeixen amb temps, en la recerca de lletrats i lletrades posicionats mediàticament, amb una suposada experiència jurídica, sobretot en condemnes. I és que el que val són el nombre de condemnes i la recerca de complicitats en estaments o persones que afectin directament o indirectament als gestors del procediment, no la cerca de la veritat. La gran majoria de casos, han de respondre a una veracitat “creïble”, és a dir, amb l´ús d’una estructura literària que aconsegueixi sumar dubtes.

No es tracta de treballar en la recerca de la veritat sinó de construir un relat creïble, emparat en un suposat benefici superior per la societat, per la veritat i per generar minutes. Cal recordar que denunciar és gratuït, però el dret a la defensa NO HO ÉS! Sense oblidar que, en tot el procés, els riscos sempre els pateix l’investigat o investigada, les despeses econòmiques, laborals, personals, familiars i socials, sense encara saber si ets o NO culpable.

Els exemples són abundants, les delacions i acusacions falses, els càstigs infundats o excessius, les dilacions processals indegudes o fraudulentes, les condemnes per fets no corroborats, la famosa prova diabòlica que a l’edat mitjana exigia als acusats demostrar la seva innocència davant d’una acusació.

Un complex món del dret i la justícia que es transforma ràpidament en un sense sentit,  en un malson de conseqüències terribles, amb víctimes secundaries que no tenen dret ni defensa.  Franz Kafka va descriure en la  seva novel·la “El procés”, publicada pòstumament l’any 1925. ...”serà l’arrest, de Josef K., acusat no se sap per qui, d’un crim del qual ni tan sols en tenia notícia.”

Amb uns jutges enigmàtics que aparentment ignoren els detalls del cas, Josef K. acaba repassant la seva vida buscant algun fet que hagi provocat aquesta denúncia i el seu arrest. Les dificultats per accedir a la justícia i a l’Estat el portaran  a uns extrems que podríem qualificar de ‘kafkians’.

Fàcilment es pot caure en l'autoodi, observem com en els processos de conflicte o assimilació cultural aquesta aversió es fa sentir vers a persones, la seva família, amistats o col·lectius que acaben estigmatitzats o marcats negativament pels grups socialment dominants en els àmbits polítics, econòmics i acadèmics.

Les persones que pateixen d'autoodi actuen per mimetisme al grup socialment dominant, acaben actuant de manera contrària als seus propis pensaments i experiències. És una manera pràctica de no entrar en conflicte, aprofitar “el que diran”, des d’un posicionament de comoditat absoluta.

Després tenim aquells, més simples, limitats culturalment i social que es justifiquen amb allò de “quan el riu sona...”, jo els anomeno poca-pena, així eviten mostrar les seves pròpies febleses. I és que la seva pròpia experiència personal és plena d’odi i frustració, arriben fins-i-tot a coartar la llibertat dels seus propis fills i filles en benefici de la seva incompetència. Hi ha qui els anomena “castradors”, doncs no viuen ni deixen viure, mentrestant s’amaguen sota màscares de l’art i el bon veïnatge.

Hi ha també els que aprofiten l’avinentesa per venjar antigues raons, episodis on van mostrar la seva covardia, la facilitat per ésser manipulats, emparats sota la seva condició que els ha servit per obrir-se moltes portes, que restarien tancades davant la seva incompetència.

L’existència d’un procés penal és conseqüència immediata del principi de legalitat que recull l’art. 25.2 de la Constitució (CE), en concret de l’anomenada garantia jurisdiccional, “nulla poena sine iudicio”. I és que el procés penal és el conjunt d’actes jurídics realitzats per les diferents parts i pel jutge a través dels quals es resol un litigi que consisteix en investigar un delicte, la fixació i l’esbrinament de l’autoria del delicte i la imposició d’una pena a qui en sigui l’autor.

La veritat és que quan algú al que podem considerar normal i que no es dedica a la política, és imputat per un jutge, no significa que sigui culpable de res.  

Quan parlem d’una imputació és que aquest magistrat o magistrada ha rebut una acusació, ja sigui d’ofici o de part, contra una persona. Aquesta acusació ha de tenir suficient credibilitat per citar-la a declarar acompanyada d’un advocat i la possibilitat de donar-li el dret a defensar-se de les acusacions a les que està sotmesa. Es dona el cas també, curiosament, que pot arribar fins i tot a mentir, donat que no ha de demostrar la innocència, sinó que és l’acusació qui ha demostrar la seva culpabilitat.

Joan Rodríguez i Serra és educador social