Avui parlem de Lawfare, 2a part!

Això suposa que si l’acusat és un ciutadà o ciutadana normal i corrent podem escoltar que és innocent, que tot és un malentès i, defensant-se amb tot el que està al seu abast, inclosa la mentida, esperar sortir-ne bé. La meva pregunta és per què una persona que es dedica a la política no pot fer el mateix?

La resposta més coincident és que algú que es dedica a la política té una doble naturalesa. La persona “normal” i la que mentre segueixi essent polític o política i se li mantingui la imputació, ell o ella no serà igual a aquelles altres persones que no han estat imputades judicialment.

Per això no és així, hi ha una gran diferència qualitativa, la sospita, si ha estat imputat per un jutge que creu que hi ha versemblança suficient per convertir-lo en imputat o imputada. I és que qui es dedica a la política no pot tenir el dret a mentir, encara que sigui potencialment i per defensar-se privadament.

Per tant hi ha una diferència evident entre un polític innocent imputat i un polític innocent que no està imputat. Els polítics imputats no són iguals als que no ho estan. Aquesta persona resta estigmatitzada. I és que això és el que s’anomena responsabilitat política.

Crec que val la pena recordar uns articles de la Constitució, per exemple l’article 10. “Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinació dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal”.

Articles 11. 1. “Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que es presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què se li hagin assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa” i 11.2. “Ningú no pot ser condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no es pot imposar cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte”.

Per tal que un judici sigui just i imparcial es considera que ha de reunir les següents condicions,

La imparcialitat i independència dels jutges. No existeix judici imparcial sense jutges imparcials; els jutges no han d'estar sotmesos a pressions.

El caràcter no retroactiu de les normes penals. Ningú pot ser jutjat per fets que, en el moment de ser comesos, no eren delicte.

L’existència de garanties processals dels acusats: A. Dret a la informació (saber de què s'està acusat); B. Dret a la presumpció d'innocència (qualsevol persona té dret a ser considerada innocent mentre l'acusació no demostri el contrari).

La garantia de Recurs. Qualsevol persona que sigui declarada culpable té dret que el veredicte sigui examinat per un tribunal superior.

I és que aquestes normes, que guarden relació amb el procediment, s’han de complementar, clarament, amb una legislació penal que no castigui aquells actes presents en els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans (com quan s'han dictat penes de mort en l’exercici de la llibertat d'expressió, present a l'article 19 de la Declaració).

Si fem una cerca de les primeres lleis escrites de Mesopotàmia, l'Acta d'Habeas corpus i La Declaració de Drets anglesa a la fi del segle XVII, les declaracions francesa i americana de finals del segle XVIII i, finalment, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, amb la posterior incorporació dels seus principis a les diferents constitucions nacionals, podem comprovar que sempre han existit judicis sospitosament poc justos.

Al llarg dels segles, la història judicial és, de fet, la història de l'arbitrarietat jurídica. Els jutges no eren imparcials, no existien garanties processals, no es podien plantejar recursos, les acusacions eren diferents segons la condició social de l'acusat, etc. A més, era el més corrent que es jutgés com a delicte l'exercici del que avui considerem drets humans bàsics.

Ara, a l'actualitat, informes d'organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch no són precisament tranquil·litzadors en aquest sentit, en la mesura que els requisits enunciats més amunt en moltes ocasions no es compleixen (i no només en els països no democràtics).

Ramon Llull Nascut a Palma de Mallorca l'any 1232 i segons creiem, mort a Tunísia l'any 1316, una de les grans figures de la literatura catalana i un dels intel·lectuals més grans de l’època medieval,  afirmà: «La justícia et donarà pau, i també treballs. Si defenses la justícia, la veritat, la llibertat i els drets humans, trobaràs la pau, però aquesta defensa t’exigirà un esforç constant. Si et decideixes per construir una societat més justa, lliure, veraç, humana i fraterna, aconseguiràs la pau, però, alhora, hauràs de treballar tenaçment. La pau no és una paraula mel·líflua, sinó una meta difícil que sols es conquereix amb esforç.

La pau no és un arc triomfal de sortida, sinó un punt difícil d’arribada que es construeix cercant la veritat, defensant els drets humans i lluitant per la llibertat, la justícia i la fraternitat.

La justícia és un mot fort que engendra pau. I la pau, en definitiva, només serà una realitat si vivim, segons diu sant Joan XXIII en la seva encíclica “Pacem in terris”, les quatre condicions bàsiques que la fan possible: la veritat, la justícia, la llibertat i la fraternitat.”

Joan Rodríguez i Serra és educador social